L’elefant

Com ha recordat el CIDOB, l’agenda política va fer passar pàgina massa ràpidament a l’atac terrorista del 17 d’agost, cosa que aquest i altres centres d’investigació, però també part dels mitjans, han tractat d’esmenar ara que n’ha fet sis mesos. De les anàlisis del CIDOB m’aturo en la de Blanca Garcés Mascareñas, que parla dels efectes polítics de l’atac. Citant Yuval Noah Harari, explica l’estratègia de la mosca: sabent-se petita, entra dins l’orella de l’elefant perquè aquest provoqui els efectes que no pot produir per si sola. Estratègia interessant, aquí centrada en com els atemptats serveixen per passar de les morts al terror i del terror a la política de la por.

Doncs bé, això no ha passat a Barcelona perquè la resposta va trencar el guió d’altres ciutats, amb un triple no ciutadà: no al terrorisme –fins aquí tot igual–, però també no a la xenofòbia –de fet, a la manifestació es demanava obrir fronteres!– i no a la por. I això ha fet que la resposta política no hagi sigut cap declaració de guerra, com no ho va ser l’11-M. De fet, encara ressona el “No a la guerra” contra Aznar, que es va repetir el 26-A adreçat al monarca. Però, l’elefant es va moure. I ho va fer en l’eix nacional de la confrontació Catalunya-Espanya. Els diaris de Madrid van aprofitar per demanar que es posés fi al “procés”, i gairebé van culpar l’independentisme de l’atac. Per no parlar de la batalla sobre la feina dels Mossos d’Esquadra.

I l’elefant es continua movent. Perquè encara falten punts per aclarir –com la relació entre l’imam i el CNI– per evitar teories de la conspiració. I perquè el conseller d’Interior és a la presó i el major dels Mossos acusat de sedició, i és legítim preguntar-se si hi ha una revenja. Ja l’11-M va generar una confrontació dreta-esquerra, amb Catalunya de rerefons pel pacte PSC-ERC. Sempre amb el PP al govern. Diu Blanca Garcés Mascareñas que quan parlem de terrorisme, en el fons parlem de nosaltres. Certament, tothom queda davant del mirall.