L’esperança

Immediatament després de les eleccions presidencials franceses, del 23 d’abril/7 maig del 2017, Enrico Letta, ex-primer ministre de la República Italiana, en unes declaracions a Le Monde va dir: “El món polític viu un veritable sisme: és la fi dels partits!” Els resultats van ser la constatació que la majoria dels electors ja no s’identifiquen amb una ideologia. Decideixen en el darrer moment, en funció del que perceben com el seu interès. Per adaptar-se a l’exigència d’eficàcia actuen moguts pel pragmatisme: “What matters is what works”, deia Tony Blair. Allò que compta, és allò que marxa. Tots els sistemes estan sotmesos al principi denominat d’entropia, terme manllevat a la termodinàmica, i que significa que tots van, sense excepció, vers una degradació natural. El politòleg britànic Colin Crouch va crear el concepte de postdemocràcia. Quan els electors se senten condemnats a optar entre experts despolititzats que no volen rendir cap compte dels seus mandats i populistes baladrers incapaços d’assolir cap dels resultats que prometen, es corre el risc d’una frustració de l’electorat.

El meu amic Santi Vila en un acadèmic article publicat a La Vanguardia el dia 14 cita l’historiador americà Timothy Snyder, una de les figures més rellevants en el tractament dels totalitarismes, i el seu assaig Sobre la tirania. Comenta Vila que encara que pugui semblar inversemblant o exagerat fins i tot la democràcia més sòlida pot quedar segrestada per nous tirans autoritaris disposats a aconseguir el poder i a exercir-lo des del majoritarisme. Jo hi afegeixo que no només estan disposats a exercir-lo, estan disposats a mantenir-s’hi. Els 20 capítols de l’assaig proposen una sèrie d’idees elementals per preservar les llibertats, com ara (no les citaré totes) no demostrar una obediència anticipada, protegir les institucions, fer atenció als mots, sentir-se responsable... Remarca Mario Turchetti, historiador, matemàtic, pianista, que el mot tirania a partir del segle XIX no és gaire utilitzat en el vocabulari polític i que una de les raons és que no es distingeix del mot despotisme i que entre els dos s’ha instal·lat un ambigüitat tal que el terme dictadura va acabar per ser preferit. Des de fa anys els signes de desestabilització de la democràcia abunden a l’Estat espanyol. El partit del govern central ha segrestat la Constitució. El mateix president va expressar el seu desig que a Catalunya hi hagués un president “normal” (!). Què entén per un president normal? És normal haver intervingut una autonomia, convocant ell mateix unes eleccions en les quals el seu partit ha obtingut 4 diputats sobre 135?

Els catalans volem recuperar les llibertats perdudes el 1716, no dic el 1714, esmento la data del Decret de Nova Planta, prova documental de la seva existència i que no tenint el caràcter d’evocacions antihistòriques tard o d’hora estan cridades a rebrotar, com afirma Santi Vila. Tenim, com deia Noam Chomsky en L’optimisme contra la desesperança: converses amb J.C. Polychroniu (Lux 2017), dues opcions: la pessimista, que consisteix a abaixar els braços i, fent-ho, contribuir que el pitjor arribi, o l’optimista, que consisteix a prendre totes les ocasions que es presentin i, fent-ho, contribuir a la possibilitat d’un món millor. L’esperança no només és encara possible, és més que mai indispensable.