L'obra pública

Les obres públiques –per exemple, pavimentacions de carrers o de voreres, acabaments de jardins, etcètera– són temes dels quals se'n pot parlar sempre perquè mai no tenen l'aspecte que haurien de tenir. A les cases particulars, quan fem reformes, encara solem tenir sentit de l'estalvi i de l'estètica i d'aquells mosaics amb què hem pavimentat el menjador en guardem uns quants, de la rajoleta amb què hem recobert les parets de la cuina, també, i així en altres casos. Estic d'acord que omplim sota escales, trasters o petits magatzems i que, a més, quan es rebenta algun tub i cal obrir una regata, els rajols que necessitem no són mai els que tenim en estoc. Però a les cases hi ha, com a mínim, una previsió de manteniment. A l'obra pública s'hauria d'actuar de forma semblant, però la pràctica demostra el contrari. Els pressupostos no contemplen pas elements sobrants. S'han d'ajustar i prou. I si hi ha deterioraments i cal renovar peces, si l'antic contractista en té, fantàstic, i si no, se n'hi posa de la forma i del color que sigui. A més, les inefables companyies elèctriques i del gas tenen la virtut d'obrir carrers just quan s'han pavimentat de nou. Que poques vegades la reparació es pot fer amb elements originals de manera que no es noti la restauració. Sovint queden espais buits, que, en tot cas, s'omplen amb formigó, a vegades tenyit, o amb un panot que s'assembla als altres però que no és igual. A més, abans, quan es feia una vorera, per exemple, es posaven les peces i s'abeuraven, que en deien, és a dir, no solament hi havia morter a sota perquè el rajol s'hi agafés, sinó que pels costats també se n'hi posava per deixar-lo falcat. Ara no. Ara els paletes es limiten a posar les peces estil puzle i com qui enganxa un segell. Però s'enganxen fins que hi passa el camió de gros tonatge, que les deixa trencades i ballant. Ai, si l'obra pública s'assemblés una mica a la privada!