Revenir al bé comú

Aquests dies de frivolitat extrema, per part del govern d'Espanya, sobre les pensions o les converses sobre impunitat bancària a Davos em comporten un sentit del ridícul que arriba a qualsevol racó de la més discreta decència com a europeu que he desitjat ser. Tot i que ha estat Roubini, professor de la Universitat de Nova York, un dels pocs que van avançar la recessió dos anys abans, qui ha dit que Espanya era el perill més gran per a la Unió Monetària Europea. Així que voldria rumiar sobre un concepte econòmic bàsic i que gairebé preserven tots els partits polítics: el bé comú.

Crec que hem arribat al final de l'hegemonia de la disciplina del mercat, com a indicador del que cal fer en política i en les qüestions d'ètica i moral, que només es poden resoldre amb un debat profund sobre valors fonamentals. Els economistes han informat de les possibles implicacions de determinats camins polítics, però mai no han dit què està bé o malament, o què és just o injust. Almenys a mi m'ho ha semblat així.

A la majoria de polítics els surt a compte seguir una determinada política, si tenen una justificació econòmica. Escoltin què diu el govern de Zapatero per augmentar l'edat de la jubilació i facin hemeroteca per veure què va passar a l'Alemanya de Schroeder, fins a arribar a la mateixa política que el govern espanyol, ja en temps de Merkel. És enlluernador contraposar el temps invertit i la recerca de consens que ha tingut present la societat alemanya, al costat de la «recepta genial» d'un economista perfumat de necessitats electorals. Sembla que encara no hem après com a col·lectiu a posar de costat el món de les idees i l'espai públic de manera eficaç. Després del cas Pretòria i de l'afer Millet, estic segur que la societat buscarà i trobarà mecanismes de millora. Aquesta nova política sobre el bé comú no vol dir que surtin polítics amb més escrúpols, sinó que demana una revisió a fons del que vol dir ser ciutadà i un discurs més centrat en valors morals i fins i tot valors espirituals que el pur pragmatisme econòmic, que en els darrers esdeveniments ha vist com el paper dels mercats quedava anul·lat per la manca de valors.

Els europeus van patir el concepte de lliure mercat en els anys del binomi Reagan-Thatcher; després van venir els mercats amics del neoliberalisme de Clinton-Blair; els quals van consolidar la creença que els mercats són el mecanisme per aconseguir el preuat bé comú. Després dels esdeveniments recents, aquesta creença no és vàlida, El triomfalisme del mercat com a eina de progrés ha caducat. Ara el que impera és escepticisme. Què és el que no ha funcionat? La majoria d'analistes coincideixen que ha estat la cobdícia i prendre riscos innecessaris. Si s'accepta l'anàlisi, cal limitar la cobdícia; així ho ha proposat Obama. Però crec que aquesta crítica de la cobdícia és parcial. Els mercats sempre han funcionat per interessos propis i allunyats del bé comú. Des del punt de vista econòmic, no hi ha diferència entre l'interès propi i la cobdícia. En les relacions personals la cobejança és un vici i els mercats diuen que el seu interès es reconvertir-la en un bé comú. És aquesta alquímia moral, la que fa que els mercats hagin desenvolupat regles en què la seva operativitat roman impune a la censura moral.

Les tres dècades passades de triomfalisme econòmic demostren que no va ser només un increment de la cobdícia, sinó una expansió dels valors del mercat a altres esferes de la convivència. Per exemple, la proliferació de l'ensenyament privat, els hospitals privats; la contractació d'exèrcits privats. Els experts diran que és més eficaç i que els mercats «no toquen» les mercaderies que regulen. Però això és un error propi de somnàmbuls. Els mercats deixen arreu la seva flaire. L'exemple més clar és la comparativa feta pel sociòleg Richard Titmuss sobre la compravenda de sang als EUA i la donació al Regne Unit. Se suposa que en un lloc hauria de ser millor que en l'altre; doncs és tot al contrari. El Regne Unit, que ha prohibit qualsevol comercialització de sang amb un bé comú, es troba una resposta continuada de la població, que ho veu com una obligació moral, en contra de la mala qualitat de la sang als EUA i les contínues mancances de persones que en vulguin vendre.

Hem de decidir que la salut, l'educació, la defensa del patrimoni, la justícia criminal o la protecció ambiental són qüestions morals i polítiques, i en cap moment només econòmiques. No hem d'acceptar esdevenir una societat de mercat, hem de projectar el futur ara, amb un debat seriós, llarg i convençuts que, des de sempre, el bé comú és precisament això: de tots.