Keep calm
Posats a investir, Junqueras
Al llarg d’aquesta setmana han anat sortint informacions en diversos mitjans de comunicació sobre una possible investidura de Jordi Sànchez al Parlament de Catalunya. Fins i tot s’hi han pronunciat alguns representants polítics de l’espanyolisme com ara Enric Millo, Inés Arrimadas, Xavier García Albiol o Albert Rivera, que tenen per costum opinar sobre allò que hauria de passar al Parlament de Catalunya sense tenir la majoria democràtica per poder fer-ho efectiu. És més que evident que una operació com aquesta comporta tot un seguit de dificultats que no sabem si es podrien superar per una via diferent de la de la desobediència massiva, una opció que ara mateix i de moment, no sembla que prevegi majoritàriament l’independentisme. I encara que finalment es trobés la fórmula per poder-ho fer possible, podríem arrossegar les dificultats afegides de tenir el president a la presó o bé pendent en tot moment de la seva persecució política a través dels jutjats tutelats pel govern espanyol. El que sí que és comprensible per a tothom és la potència simbòlica d’una cambra parlamentària, com a representació de la ciutadania, mostrant el seu suport a un pres polític. Tenint en compte que de presos polítics elegibles per a la presidència de la Generalitat –és a dir, que a dia d’avui conservin la condició de diputats– n’hi ha dos, el que no s’acaba d’entendre és per quin motiu el debat s’ha centrat en la figura de l’expresident de l’ANC. Si no oblidem que un dels leitmotiv de la campanya electoral va ser la restitució del govern legítim, no té gaire solta que s’obviï el vicepresident Junqueras, renunciant a l’extra de simbolisme que porta associat el seu càrrec, i que, en canvi, es parli d’una investidura que tindria tots els desavantatges de la presó injusta i cap dels avantatges de la restitució. Preu per preu, sabates grosses i, posats a investir, que sigui Oriol Junqueras.