Democràcia amb patates

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya està despullant l’autèntica essència del sistema polític que regeix a l’Estat espanyol, l’anomenat règim del 1978, que –convé recordar-ho– va néixer pactat i ben pactat amb el franquisme, va créixer mutilat pel cop d’estat militar del 23-F i ha envellit a marxes forçades per l’autoritarisme, el centralisme, la desigualtat o la corrupció. Entre les coses que van quedant clares d’aquest règim, una que destaca molt és que guanyar unes eleccions i tenir majoria al Parlament no permet triar el president que ha de formar govern. Encara més, pot passar que el Tribunal Constitucional liquidi la primera opció (Carles Puigdemont), el Suprem liquidi la segona (Jordi Sànchez) i que el govern espanyol (Rajoy, Soraya...) anunciï el vet a altres candidats de la majoria. Tot preventivament, perquè –i aquesta és una altra revelació del procés– tothom és innocent fins que no es demostri el contrari i conserva intactes els seus drets i llibertats, excepte si ha gosat promoure un referèndum d’autodeterminació de Catalunya o convocar manifestacions pacífiques en suport d’aquesta votació, que qüestiona la unitat d’Espanya. En aquest cas, et poden empresonar sine die sense judici i violar els drets que convingui. Jutges i magistrats es posen les mans al cap amb delictes (rebel·lió, sedició, odi...), decisions judicials i connexions politicojudicials, presons preventives injustificables, però posen la fe per davant dels fets: “És un estat de dret,... doncs no són presos polítics.” L’autogovern català no és un dret ni històric, ni constitucional; és una concessió que es pot liquidar quan i en el grau que convingui a Madrid. I a Catalunya hi ha polítics que, mirant a la cara dels seus adversaris, els avisen que els faran mal, que faran mal a la seva família, als seus descendents i que semblarà un accident, o no, però que serà legal. I mentrestant els anomenats demòcrates d’Espanya –salvant honroses excepcions– s’ho mengen tot amb patates i fins i tot fan el rotet. No, Espanya no té un problema amb la política, ni amb la justícia, ni amb la separació de poders, ni amb l’estat de dret; Espanya té un problema greu amb la democràcia.