L’estirp d’Afrodita

En la quarta sessió que a Cetres dissertava sobre els pecats capitals afrontàrem la luxúria. Gens fàcil; sobren els tabús i la hipocresia, i cal recordar que la llibertat ha de tenir límits per ser-ho. A més, buscàvem, com és propòsit de tot el cicle, la visió positiva del fenomen.

Aviat se celebra el Dia Internacional de la Dona, en què algunes reivindicacions, com ara la igualtat d’oportunitats, haurien de ser la lluita de tothom, amb independència del judici que ens pugui merèixer la vaga convocada per qui sembla més d’un partit que del sexe que diu voler reivindicar. Contemporàniament estem vivint certàmens cinematogràfics envoltats de polèmiques sobre assetjament sexual, on, ves per on, les denunciants ho fan després d’anys i èxits fonamentats sobre el que tan sols ara manifesten que va ser un abús. Això, sí, pugnant per veure qui hi du el vestit negre més sexy. Trista i reiterada competició entre dones.

Són els mateixos temps que contemplen com els cinemes vessen d’un públic, masculí i femení que frisa per veure la història de la fascinació d’una dona per un sàdic. Un home ric, com ara l’Onassis, que menystenia la Callas, però força més guapo, i un home poderós, que ja diuen que això del poder sempre erotitza fins i tot si es tracta de Donald Trump. Grey pega i sotmet, però és clar, a ritme de jazz, envoltat de seda, amb perfums molt cars i regles inapel·lables, en aquesta pseudoseqüela de Nou setmanes i mitja. Però aquesta és també l’època de retrobar antics costums, perquè cada cop més noies es creuen “apoderades” per fornicar a l’estil de Messalina en cercles de vici on fer arribar un noi al clímax és una mena de curiosa victòria; una manera com altra d’intentar donar la volta a la ignomínia de la violació en ramat. I, per descomptat, és aquest també l’espai on hem regirat l’ordre de les èpoques, perquè els àngels de Victoria’s Secret s’assemblen més als conillets de Play Boy que a les top model dels 90.

Està tot extraordinàriament sexualitzat, no només els anuncis de cotxes, igual que abans els de conyac, i les actrius accepten la dictadura del Botox amb el mateix silenci que envoltà fins no fa gaire aquest Wenstein que tan sols amb la cara paga. Actors venerables han vist passar al seu costat actrius substituïdes a la primera arruga, i el mateix passa amb els presentadors de televisió i fins i tot amb els polítics, sempre caps de cartell, posant una dona de segona.

La prostitució o la pornografia són tan velles, aquella encara més, que en trobem el rastre perdut en els orígens de la memòria, i malgrat que algú pot pensar en la seva funció social com a substitutiu de solituds no volgudes, es transformen amb gran facilitat en presons on la llibertat d’acció desapareix, i això sense parar atenció en la condició de cosa a què s’acaba reduint el cos comprat. Són interessants a aquests efectes alguns estudis psicològics contrastats empíricament que reflecteixen la creixent tendència del jovent a iniciar-se en la sexualitat amb la pornografia d’alt voltatge que corre per les xarxes, cosa que després sembla afectar les relacions personals, com es reflecteix en la inquietant pel·lícula Don Jon’s Addiction malgrat el seu final feliç potser tan impostat com la redempció de Grey entre les seves ombres.

Però no tothom pensa que la pornografia o la prostitució siguin problemes per a qui en fa un ús recurrent i un atemptat contra la dignitat de les persones que són utilitzades com a objectes (es diguin Vanessa o Melània). Des de l’àmbit polític hi ha qui reivindica que regulant aquestes activitats, traient-les de l’economia submergida, serien com qualsevol altra feina, més segures i fins i tot comptabilitzables com una part important del PIB. Últimament Cs ho ha fet en un àmbit relacionat amb aquest lloguer de carn humana, l’anomenada maternitat subrogada, i en el temps de la consellera Tura ho volia fer el PSC amb les prostitutes. De fet, si alguna cosa ha quedat clara en esdeveniments com ara el Mobile World Congress és que les activitats sexuals en locals diversos i sota la més variada aparença han estat tantes i tan lucratives a la nit com durant el dia les que giraven entorn de qualsevol descoberta tecnològica... Al final, que senzill que és el cervell reptilià i quina il·lusió que fan congressos tan polifacètics!

És tot això luxúria? Si la luxúria és el que he descrit, aleshores podem dir que és pecat contra la carn, però sobretot contra l’esperit que hi habita. L’absoluta manca de control sobre l’instint ens esclavitza, però sense aquest instint de vida no hi hauria ni punt de partença ni criteri per jutjar-ho. Entre la violació o l’abús i l’esguard que reflecteix desig hi ha una línia on s’arrela, com en tota conducta, un terme mitjà, l’equilibri conscient i, si pot ser, l’amor de l’estirp d’Afrodita.