La dona pagesa

Avui, Dia Internacional de les Dones, em sumo a la celebració de la lluita universal de les dones per la igualtat i la dignitat amb un record i un elogi del paper crucial que les dones de pagès han protagonitzat durant segles en una economia de pura subsistència. Malgrat la seva aportació fonamental a la vida familiar, a la reproducció i la cura dels fills i també a la transmissió cultural, crec que la dona pagesa no ha tingut ni té el reconeixement públic que es mereix en la nostra memòria col·lectiva.

La Lluïsa tenia una visió més aviat tràgica de la vida a pagès. La naturalesa li semblava un enemic que mai es podia vèncer. Només s’hi podia pactar, com amb l’amo. Era masovera, i de cada anyada de blat i civada, una tercera part anava per a l’amo. L’hivern era dur i etern. Els camps no produïen res, cols i naps i gràcies. Les quatre vaques passaven gana. A l’estiu tota cuca viu, sí, però en terrenys de secà calia patir sempre i fer rogatives per una gota d’aigua. El mas quedava lluny de tot: dels camps, de la font, del metge, de la ciutat. Els dimecres hi havia mercat a Banyoles i la Lluïsa sortia de bon matí amb el cistell d’ous i algun pollastre, recorria a peu els 7 quilòmetres, i al mercat regatejava el preu de l’aviram. I després, amb les 10 pessetes, havia de carregar oli, sucre, sal, bacallà... Els dies més alegres eren també els de més fatiga: els temps del segar i el batre. La Lluïsa, com sempre, havia d’ajudar al camp de sol a sol, i a casa havia de cuinar i cuidar la canalla i rentar la roba i alimentar els animals...

De tot això ja fa 50 anys i més. Avui, una certa mirada idíl·lica sobre el camp, la muntanya i la cultura rural ha oblidat ràpidament les penúries i privacions d’una gran part de la població que fins a meitats dels segle passat tenia les arrels a pagès. Les dures condicions de vida expliquen l’èxode i l’emigració interior dels anys seixanta a Catalunya, de pagès a ciutat, en paral·lel amb les migracions procedents d’Espanya. Soc fill de pagès i juro que eren les dones qui carregaven el pes de la precarietat i qui més es desfeien per tirar endavant la família i els fills... i els avis, no ho oblidéssim.

Parlo aquí especialment de la dona pagesa de casa pobra, que eren la majoria, i de pobles i masies del pla. A l’alta muntanya, que conec només de referència, les dones assumien una responsabilitat encara més gran. Fins als anys cinquanta, la transhumància determinava la vida dels pobles i de les famílies. Els pastors baixaven els ramats de la muntanya cap al pla el mes d’octubre i no tornaven fins al mes de maig. Durant els mesos més durs de l’hivern, les dones es quedaven soles a casa, sense marit ni fills grans, i sense saber res d’ells, si no era a través d’alguna carta esporàdica.

Què queda en la cultura catalana actual, en la de les noves generacions, sobre la cultura pagesa? Oriol Nel·lo escrivia un article a Treball titulat amb raó La cultura pagesa: no podem passar ratlla. I remetia a unes paraules de John Berger en la seva trilogia Into their labors dedicada a novel·lar el pas d’Europa de les muntanyes a les metròpolis. Escrivia Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur [...], tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides.”

I què queda més en concret de la figura de la dona pagesa? Si repassem, per exemple, la genealogia dels patrònims (cognoms) resulta significatiu que només s’hagi conservat el de “Pagès”, ben comú com a cognom normalitzat i de prestigi: Editorial Pagès, Xavier Pagès (futur president de Codorniu), Victòria Pagès (actriu), etc. Però en cap cas el de “Pagesa”. Aquest procés és similar, penso, al de tants oficis amb cognoms només masculins: ferrer, fuster, teixidor, sabater, llauner, cabrer...

Per tancar el meu modest homenatge a la dona pagesa, vull destacar aquí una iniciativa exemplar: la que al Solsonès han emprès l’Arxiu Comarcal i el Consell Cultural Francesc Ribalta per preservar i visibilitzar les dones grans de la comarca. El projecte es titula Dona pagesa: Solsonès, terra de masies. Tenen enregistrades una cinquantena d’entrevistes amb dones de més de 85 anys, que parlen de les seves experiències i les maneres de viure a pagès. TV3 en va emetre un documental (28.4.17). És una iniciativa que faria goig de veure repetida a moltes altres comarques de Catalunya. Li faria goig, si fos viva, a la Lluïsa, la meva mare. I a mi.