Violeta

Aquesta setmana les ciutats s’han tenyit de violeta. S’ha fet visible la força imparable del feminisme, i això demostra que és una revolució pendent però que cada vegada és més a prop. En una mobilització fins ara mai no aconseguida, s’ha demostrat que dones i homes estem a punt per saltar la tanca.

No ha estat gens fàcil visualitzar la revolució violeta, malgrat la històrica i creixent militància feminista. Fins la paritat o el dret a la igualtat en tots els àmbits, moltes vegades s’han presentat més com una concessió que no pas com una conquesta de la dona. Talment, la societat patriarcal és molt arrelada i és fàcil crear anticossos contra el canvi de paradigma. Queda molta feina a fer, però estem al bon camí.

A la meva comarca, les dones majoritàriament ocupen els càrrecs de màxima responsabilitat en els governs municipals. I són alcaldesses que gestionen amb nota alta. Dones que et fan sentir orgull de ser-ne conciutadà. A la manifestació de dijous al meu poble, una pancarta deia “les nenes ja no volen ser princeses; ara volen ser alcaldesses”, i aquesta expressió vol dir moltes coses.

Comencem a intuir que la revolució feminista ha començat, i que va acompanyada de l’aposta republicana, i que va completada per una opció de transformació social, gens incompatible amb el sentiment de canvi cada vegada més arrelat al país. Segur, dones i homes hem ocupat el carrer, amb la voluntat que els carrers siguin sempre nostres.

Avui a la tarda, ANC i Òmnium convoquen a manifestar-se al passeig Colom de Barcelona, en una nova prova de vindicació de la nostra realitat com a poble. Hem de tornar al carrer, millor, hem d’ocupar aquest carrer que és nostre. I el llaç violeta ha de conviure amb el groc en la continuada cursa per bastir un futur millor.