El món al revés

Escoltar Albert Rivera provoca irritació quan exclama que si els independentistes volen tornar a la democràcia, és a dir, a la Constitució, l’Estatut i la Llei, seran benvinguts; si no, ja saben que els espera: més aplicació de la llei, condemnes, presó i més 155. Així els recomana que triïn un candidat a la presidència de la Generalitat que no estigui investigat (el que abans es deia imputat) i que formin un govern tot i que, es lamenta, sigui independentista. És el mateix argument que esgrimeix M. Rajoy (el mateix dels papers de Luis Bárcenas i el de “Luis, lo entiendo. Sé fuerte” de gener de 2013) i els corifeus del president del govern espanyol i del líder de Cs. Pel vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, la solució és “designar un candidat que no tingui causes penals”. Una observació: a diferència de les dictadures i dels règims totalitaris, la justícia en un sistema democràtic es caracteritza per la presumpció d’innocència, és a dir, tothom és innocent fins que un tribunal no demostri el contrari i un jutge dicti sentència. Però Casado oblida aquests principis –potser perquè el traeix el subconscient o la ideologia autoritària que traspua– ja que, ara per ara, estar imputat i en presó provisional no implica ésser culpable d’un delicte fins que no hi hagi una sentència ferma.

I, en relació amb el punt anterior i més enllà del desacord o l’acord de la CUP en la candidatura de Jordi Sànchez o d’un altre candidat independentista, el que resulta inadmissible en un suposat estat de dret i democràtic és que la candidatura a la presidència de la Generalitat d’un diputat estigui en mans d’un jutge instructor, i no pas de les forces parlamentàries que li donen suport i que representen més de dos milions de votants, atès que aquest diputat no ha estat ni jutjat, ni condemnat, ni inhabilitat, ni ha fugit, sinó que està en presó provisional i que, per tant, gaudeix en principi de tots els seus drets. És així com s’entén l’exercici de la democràcia i la divisió de poders en el Regne d’Espanya? En el món al revés, no són el ciutadans –els diputats, els seus representants legals– els que escullen el president sinó un jutge instructor.

Realment resulta patètic –si no fos alhora dramàtic per la sort dels empresonats, del imputats i dels fugitius a l’estranger– escoltar en boca d’alguns dirigents del PP i de Cs paraules com estat de dret, democràcia, llibertats o delinqüents per referir-se als presos polítics i als imputats. Simplement, en el món al revés, no hi ha lloc per entendre què vol dir democràcia i què és l’apoderament polític de la ciutadania.

L’embat és molt dur i els impulsors del 155 han propiciat una mena de macartisme antiindependentista o d’un a por ellos polític-mediàtic-judicial-financer-policial-acadèmic, amarat de catalanofòbia, que abasta des dels requeriments d’hisenda per justificar els pagaments a determinades empreses, persones o institucions, a l’escomesa contra la llibertat d’expressió, les pràctiques de lawfare, els manifests acadèmics contra l’independentisme, les campanyes per posar fi a TV3 i la immersió lingüística, a l’ús de falses veritats que pretenen confondre l’opinió pública (això sí que és adoctrinament) convertint les víctimes en victimaris i a l’inrevés.

Certament, al llarg del procés català s’han comès errors i no tot s’ha fet bé: no comptar amb la massa crítica suficient a l’hora de prendre determinades decisions (recentment, en una intervenció a 8TV, Josep-Lluís Carod-Rovira admetia que “amb el 47,5% [dels vots] pots fer moltes coses, però no en pots fer tantes com voldries... [i que] això s’ha d’assumir”; no llegir correctament el context europeu poc disposat a donar suport a processos secessionistes –i encara menys després del Brexit i l’ascens electoral de l’euroescepticisme i l’extrema dreta; menysvalorar la capacitat de resposta del govern espanyol; no convocar eleccions després de la brutalitat de les càrregues de l’1-O que havien provocat una indignació generalitzada –fins i tot entre els votants no independentistes i molts dels que no havien votat– i la denúncia internacional.

I encara segurament es cometran més errors, sobretot si en lloc de conrear l’entesa i la unitat per assolir l’objectiu comú prevalen les divisions internes, els egos exacerbats, els personalismes incompatibles i els voltors, que, amb vocació de comissaris polítics, es creuen dipositaris de l’única veritat i amb el dret a dispensar o negar credencials de patriotes a tort i dret i a titllar de traïdors mig món. És un error perquè en lloc de sumar resten i fan el joc als que neguen el dret a decidir als ciutadans de Catalunya. En suma, moments difícils, però si es persevera el camí iniciat no té retorn.