Vuits i nous
Delictes d’odi
“No en volem tant l’abolició com que s’apliquin als altres
Si un amic o un conegut emet davant meu un improperi o un comentari impertinent sobre el que sigui, li diré que és un maleducat o li faré veure que no pot anar pel món amb aquesta boca i amb aquests pensaments. No suporto renecs ni blasfèmies ni invectives projectades sobre persones o, com es diu ara, “col·lectius”. Però: si sé que la nostra conversa ha estat gravada per ser posteriorment divulgada per les ràdios, les televisions o les xarxes amb la intenció de perjudicar l’amic o conegut –la intenció d’afavorir-me a mi queda descartada–, em posaré al seu costat, i si l’hagués engegat escales avall l’aniria a recollir al portal. Un càrrec o excàrrec de la Generalitat intervinguda ha estat atrapat en conversa telefònica privada dient coses de les dones que l’actual moralitat, i també la meva de sempre, considera ofensives. Li han demanat reiteradament la dimissió del càrrec, si el conserva, o del partit. Als que han gravat la conversa i l’han propagada els han deixat, en canvi, molt tranquils, i això que l’enregistrament i l’exposició pública forma part de l’operació judicial i policial contra l’independentisme. Sempre arriba el moment que ens posem del cantó de l’adversari, perquè l’adversari coneix molt bé quines seran les nostres reaccions i quines són les nostres prioritats i susceptibilitats en un moment donat.
Cremar el retrat del rei, com cremar una bandera, no és delicte sinó que s’inclou dintre de la llibertat d’expressió. Ho ha estimat el Tribunal de Drets Humans del Consell d’Europa. Jo, que no cremaria mai el retrat de ningú ni la bandera de cap país, ho trobo molt bé. No cremaria cap retrat perquè m’evoca fórmules inquisitorials o fins i tot de l’època de les cavernes, quan un ninot representava el cabdill de la tribu contrària, ni molt menys flamejaria una bandera perquè hi ha molta gent honrada i admirable que la sent com a pròpia. Però endavant la llibertat d’expressió, encara que em violenti el meu sentit cívic i de convivència. El càrrec de la Generalitat censurable, no pot acollir-se també a la llibertat expressiva?
Els piròmans havien apel·lat al Tribunal dels Drets Humans després que la justícia espanyola els hagués condemnat per un delicte “d’odi” contra la corona. Ara tot són delictes “d’odi”. Mirar malament un policia o no reparar-li el cotxe és un delicte d’odi. Cantar segons quines cançons, pintar quadres o escriure algunes opinions, també. “I no és igualment un delicte d’odi punible malparlar de les dones o cremar banderes catalanes?”, es pregunten alguns. Ja hem caigut a la trampa on l’adversari que ens coneix bé ens conduïa. No exigim tant que el delicte s’aboleixi del Codi Penal com que s’apliqui també a l’altre en nom de l’equitat i la “normalitat” imposada.
