La paràlisi és reaccionària

Després de la victòria de les forces republicanes el 21-D, ara resulta que si aquests partits fan govern això seria una mena de reculada històrica i, en canvi, mantenir el país en el regne del 155 és d’allò més revolucionari. Doncs, des de la meva perspectiva, la paràlisi institucional i política és el que resulta més reaccionari. Hi ha molts factors que han contribuït a l’espectacular creixement de l’independentisme des dels 14 diputats d’ERC i Solidaritat del 2010 fins a les majories absolutes en les dues darreres conteses electorals. I resulta evident el motor que han suposat les organitzacions de la societat civil. Però obviar l’impuls fonamental exercit des del govern és demagògia antipolítica que casa malament amb l’empresonament i l’exili de l’últim executiu. El que ens ha permès assolir fites històriques com ara l’1-O o la posterior declaració d’independència no va ser la paràlisi de finals del 2015 pel vet de la CUP a Mas, sinó la formació d’un govern com el de Puigdemont-Junqueras. Estic convençut que els governs republicans fan República. I per això a Catalunya cal un govern que actuï i torni a fer de motor del republicanisme. Per la qual cosa, cal superar la fase d’embarrancament pel que fa al candidat o candidata a la presidència. Però també cal abandonar maximalismes a l’hora de negociar, que en el millor dels casos suposa que organitzacions minoritàries intenten dictar com s’ha de fer la República a qui acaba assumint el gruix de la repressió. Cal un govern que prengui les regnes de les institucions per plantar cara a la intenció de l’Estat espanyol de continuar exercint el 155 ni que sigui en versió soterrada, per fer polítiques que ajudin a eixamplar la base republicana i per posar en marxa el procés constituent que faci possible implementar la República efectiva. Renunciar a aquest front de batalla i flirtejar amb noves eleccions, perquè alguns creuen que tenen millors expectatives que fa uns mesos és simplement un error històric.