La guerra freda

Fa setmanes, millor dit mesos, que els comentaristes internacionals parlen i més parlen i publiquen i més publiquen, dient que les grans potències han retornat a la guerra freda. Hom no entén l’actitud dels caps d’estat dels països capdavanters i dels que els fan de manera vergonyosa la gara-gara, aquesta actitud capdavantera i coreogràfica del retorn a la guerra freda. Pot dir algú amb coneixement de causa que en acabar amb la victòria aliada i el confinament d’Alemanya al seu territori estricte, l’espionatge i la guerra freda cessà el 1918? I que en acabar la Guerra Mundial amb la teatral firma de la rendició sense condicions, al Pacífic, a bord d’un vaixell americà de guerra el 1944, condemnant altra vegada Alemanya i aliats, aquesta vegada acompanyada del Japó, la guerra freda a nivell mundial cessà per complet i tothom acomplí els pactes firmats a nivell supranacional i espectadors privilegiats de les “segones potències”? Hi ha una expressió a la nostra terra, no pas bèl·lica, que hi va com l’anell al dit: “No em facis riure!”

A les últimes cinc dècades del segle passat i als anys transcorreguts de l’actual segle, l’espionatge acompanyat de negociacions i firmes de limitacions d’armament, que comencen per no creure els que firmen, i que sols segueixen nacionalitats complidores tals com Mònaco, Sant Marino, Luxemburg, Andorra i d’altres disciplinades semblants, ha estat portat a termini sabent els firmants que els pactes eren paper mullat. Queda bé i les persones de bona fe que s’assabenten del fet –en queden, poques, però en queden–, respiren amb un “estem salvats!”. Els clàssics espies de pel·lícula ja no existeixen. Els membres dels departaments exteriors de comerç, indústria, turisme i altres semblants, són els receptors d’informació. Corresponsals, venedors i compradors de matèries primeres, tripulacions, tenen camuflats sense saber-ho l’organització per la qual presten serveis, no pas amb armes i assalts rebentacaixes, sinó amb simpatia, afany de servir, i el que calgui. Hom no exclou d’aquest repertori el sexe com a contrapartida. Tot s’hi val, i els països menors i els d’economies restringides fan poca cosa, però fa bonic. Entre el xafardeig culinari i els aparells voladors capaços de posar unes postres explosives al plat d’un enemic en un altre continent, la varietat de l’espionatge humà, electrònic a la desena potència hi ha mil i una especialitats i algunes que el secret ha estat respectat i el dia que siguin utilitzades hom restarà acollonit. Rússia, els Estats Units, Corea del Nord, el Japó i potser Alemanya i Anglaterra, es pot jurar que tenen sorpreses bèl·liques desconegudes fins ara. Quelcom té de bo aquest armamentisme. Si personatges com Trump, Putin i Kim Jong-un aconsegueixen fer-se por els uns als altres, llavors benvinguda la guerra freda.