El jubileu de la jubilació

Jubilar-se, semànticament, és experimentar una alegria viva i expansiva. Aconseguir la jubilació, per tant, és un goig. És haver arribat a un terme prèviament assenyalat. El mateix cal dir de la paraula jubilació: prové de l'hebreu. Originàriament, el terme en qüestió –Yóbel– remetia al corn fabricat amb la banya del moltó. Posteriorment fou substituït pel so metàl·lic de la trompeta. I des d'aleshores reben el nom de jubilars o de jubileu uns anys especials, els quals s'anunciaven a tocs de trompeta. Així, per exemple, l'any jubilar hebreu, la celebració de l qual tenia lloc cada cinquanta anys. I què passava aleshores? Doncs que la llei humanitària de la propietat es restablia i els esclaus recobraven la llibertat. Així ho llegim al Levític. Els camps expropiats o venuts indegudament eren retornats als seus propietaris. Cada cinquanta anys, doncs, arribava un any de gràcia. De l'any jubilar jueu en prové l'any sant de l'església catòlica, o bé any jubilar, és a dir: l'any en què, d'acord amb la promulgació papal, és possible guanyar el perdó dels pecats, mitjançant la indulgència plenària. L'últim any sant que vàrem celebrar va ser el 2000, que devia omplir de goig –jubilo, en llatí– les arques dels dos Estats, el petit i el gran.

Ja ho diu la dita que «no hi ha mal que cent anys duri, ni bé que no perduri». Deixant de banda que arribar als cent anys és molt difícil, malgrat que no són poques les persones que hi arriben, és evident que, a l'origen d'aquesta dita, hi ha l'herència del Yóbel hebreu, el qual té a veure amb el desig de legislar d'una manera justa i estable. L'any de reparació dels mals obria un horitzó d'esperança.

El mateix podem dir de la jubilació avui en dia: és fer realitat un cúmul d'esperances ben legítimes. Les connotacions semàntiques que hem esmentat tenen a veure amb el fet mateix de jubilar-se: des de quedar eximits de serveis (recuperar la llibertat), fins a gaudir d'una pensió (el retorn dels diners expropiats, o tributats a l'Estat, que ve a ser el mateix). I també, si ho mirem detingudament, la indulgència plenària del jubileu catòlic. Altra cosa no són els descomptes, les receptes gratuïtes i les mostres de respecte que es mereixien les persones grans. Les llars de jubilats són plenes cada dia. S'hi duen a terme moltes activitats. Entre les quals les Aules d'Extensió Universitària per a la gent gran. I moltes altres, que no cal citar. La majoria d'elles, activitats culturals i d'oci. No deixa de ser significatiu: què hi ha de més joiós que aprofitar el temps d'una manera sana i participativa? Avui, lloat sigui Déu!, qui no troba alegria en la pròpia casa, la troba a la llar dels jubilats, que per això rep el nom de llar: perquè hi ha caliu. Un fa l'altre, com se sol dir. Tant és així, que la jubilació és ara, i no abans, que fa honor al nom: és època de lleure creatiu. I per tant, època d'alegria. A condició que el merescut lleure o el merescut descans vagin acompanyats de la seguretat pertinent. Si no és així, la decepció arriba a ser tan profunda, que la vida, de cop i volta, deixa de tenir sentit. No hi ha un horitzó. I això no pot ser. Si saber envellir és l'obra mestra de la saviesa, segons diuen, poder envellir amb dignitat i goig –cum jubilo– és l'obra mestra de la societat del benestar, la més cristiana de totes, si d'aquest benestar no en quedessin exclosos els pobres. També hi hauria d'haver l'any jubilar de la pobresa. Un límit, com tot.

En aquest punt l'Església no està a l'altura de la societat. L'edat de jubilació dels bisbes és de 75 anys. I els capellans, encara ho tenim pitjor. L'edat oficial és com tothom (fins ara): els 65, però –a la pràctica– no es nota, ja que oficiosament seguim al peu del canó fins als 75, com els bisbes. Només que, a diferència d'ells, que s'han de jubilar obligatòriament, al capellà se li permet –per dir-ho d'alguna manera– que continuï fins que Déu vulgui. Tot això és poc precís, i també poc seriós. Tan maximalista que sol ser la jerarquia en segons quins temes, que no depenen necessàriament de la fe catòlica, i en altres, en canvi, que tenen un una arrel judeocristiana evident, es mostra poc sol·lícita. I tot ve d'allà mateix: de no considerar a fons la persona humana, tal qual. Cosa sorprenent en l'única religió del món que es fonamenta en l'Encarnació, és a dir; en el Déu que es fa home. Els temes humans són, per definició, els més cristians. Sublimar-los, com va fer Joan Pau II, no assumint joiosament la jubilació en complir els 75 anys (el 18 de maig de 1995), no és de llei. És fer trampa. D'aquí ve que el nou Papa, Benet XVI, sigui un jubilat, cosa impensable en qualsevol empresa.