L’home per defecte

El ceramista anglès Grayson Perry ha escrit una guia per “actualitzar” el “sistema operatiu de la masculinitat”, en què parla de l’home per defecte, el gran home blanc que continua colonitzant els llocs de comandament. Home blanc, heterosexual, de classe mitjana i de mitjana edat, que actua per sobre de les seves suposades habilitats. Que imposa la seva visió del món, que se suposa que és la del seny. Vivim i respirem en el món de l’home per defecte i la seva perspectiva impregna l’Estat, l’escola, els mitjans de comunicació i els negocis. L’home per defecte gairebé mai afronta una amenaça existencial. No ha de lluitar pels seus drets o defensar la seva pàtria. La identitat sempre és la dels altres, la dels que es veuen obligats a prendre una incòmoda consciència del seu sexe, la seva raça, la seva classe o la seva pàtria. L’home per defecte ha monopolitzat l’estètica de la seriositat i tothom que vulgui que se’l prenguin seriosament s’ha de posar aquell vestit gris d’executiu occidental. L’hàbit del poder. Fins i tot les dones han d’adoptar aquesta armadura del que és ordinari. Feu un Google i busqueu les fotografies de Diego Pérez de los Cobos, del jutge Pablo Llarena o del governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde. Homes per defecte que fins i tot fan la mateixa cara. El dia que hi hagi poder a Catalunya, ja em referiré als d’aquí. Però avui aquest article el faig pensant en Mariano Rajoy, el gran home per defecte. Imagineu-lo. I entendreu per què aquest i molts altres homes per defecte són incapaços d’assumir ni la protesta feminista, ni la protesta dels jubilats, ni la protesta dels manters, ni la protesta catalana, ni la protesta de l’escola, ni la de Múrcia per l’AVE, ni la que tornarà dels joves. Perquè a ells ja els va bé viure en el seu món per defecte. I no té a veure ni amb dretes ni esquerres. De fet, l’home per defecte d’esquerres encara és més desesperant, perquè creu que la feina –si és que la va fer– ja va quedar fixada al maig del 68 o a la Transició.