El regador regat

Una conversa en absolut apropiada (l’expressió és seva) de Josep-Lluís Salvadó, essent secretari d’Hisenda del Govern de Catalunya, posa en evidència, en primer lloc, la irresponsabilitat dels dirigents catalans en l’ús de les comunicacions telefòniques en un moment (juliol del 2017) en què ja plantegen un desafiament obert a l’Estat —de veritat, ¿ni tan sols una xarxa telefònica blindada no hi havia, com a estructura d’Estat?—, i també el contrast entre la serietat pública i la frivolitat privada, contrast que sembla una característica d’allò més transversal i que afecta tot l’espectre polític. Però les reaccions de beates escandalitzades que polítics i periodistes van exhibir tot seguit ens demostren que estem perdent sinceritat i guanyant hipocresia, que estem avorrint el sentit de l’humor i sotmetent-nos a la consigna obligatòria, que estem menyspreant la llibertat individual i adoptant el pensament únic. Josep-Lluís Salvadó es va comportar, en una conversa privada amb algú de la seva confiança, com un poca-solta, exactament com ho fem tots, i segur que la majoria el guanyem. Per això no tenim res a retreure-li, ni ningú és digne de llançar-li la primera pedra. Però passa que no és un qualsevol sinó que forma part de l’elit que imposa pertot arreu la censura políticament correcta. Ell mateix no hauria permès a ningú que parlés en públic en els termes que ho va fer, ni sobre dones ni sobre el procés ni sobre res. Per tant, davant el ruixat que li va caure de totes bandes, el que sí podem dir-li, com a tots els regadors regats, és: massa poc!