Enfonsar-se

Això que ha passat amb l’embarcació de Proactiva Open Arms clama al cel. Una vegada més. Una vegada més, després de tantes ignomínies, de tantes vexacions, de tanta impotència, de tanta impietat, de tanta injustícia. Però aquesta vegada ens arriba, si és que això és possible, amb més contundència. Com molt bé ha explicat la companya Alba Sidera, l’engranatge és diabòlic. Paguem als libis perquè es facin càrrec de la frontera marítima quan els libis no són sinó agents executors de les màfies que, de fet, acaben cobrant dues vegades. La primera, extorsionant els immigrants i els refugiats que volen arribar a Europa; i la segona, més o menys indirectament, gràcies als euros que esmercem perquè sembli que el Mediterrani és un mar tranquil. És a dir, paguem per no haver de veure la tragèdia i, doncs, no ser-ne responsables. És tan òbvia i senzilla, l’operació de Proactiva Open Arms i d’altres oenagés, que fa cosa d’haver-la de descriure. Salvar gent de morir ofegada. Rescatar-los de la mort segura i, almenys, mirar que es puguin arrecerar durant un temps en un lloc aproximadament amable. Que ara els titllin de criminals és una pantomima i un sarcasme colossal, un afront, quan l’única realitat és que molesten, perquè l’essència del muntatge que Europa va practicar amb Turquia i ara du a terme amb Líbia és amagar la catàstrofe. Rentar-se les mans, com és a punt de fer una altra vegada, un dia d’aquests, Ponç Pilat.

Mentrestant, de fons, s’escolta la música militar del feixisme. ¿On és l’esquerra europea? ¿On són els partits que advocaven per una equitat social o, si més no, per una simple justícia que mira d’evitar els desgavells més sagnants de la nostra societat? Ha desaparegut. S’enfonsa en les eleccions, desapareixen els referents, es dilueix en un centrisme de vol gallinaci. I, mentrestant, els populismes, els nacionalismes radicals, les dictadures més o menys explícites, s’imposen. No naufraguen només les víctimes, sinó que ens enfonsem tots nosaltres. Una idea d’Europa. Una civilització.