Llarena, encara

“I tant, més papista que el papa! ¿Que no recordes que Llarena era del nucli dur de l’Audiència, inseparable d’A, B i C?”, em diu el meu interlocutor. Que pertanyia a aquesta pinya, ho recordo sobradament, com a fet notori que era. Els seus integrants eren ínclits personatges de l’APM, la més conservadora de les associacions judicials i que té entre els seus membres les figures més ultranceres de la judicatura espanyola, políticament parlant.

Un component d’aquesta colla fraternal era Daniel de Alfonso, aquell que tan increïblement va ser nomenat cap de l’Oficina Antifrau. Se’m dirà que és molt fàcil comentar-ho ara, però comprometo el meu honor a dir que fou ingent el meu astorament davant la seva designació parlamentària pel PP, Cs i el PSC... però a proposta de CDC. En passar el que després va passar, cal recordar el que hauria d’haver estat obvi de tota obvietat: la necessitat d’una mínima informació sobre la idoneïtat de la persona a designar en funció del seu perfil polític, amb el benentès que no em refereixo a cap element de fervor nacionalista, sinó, simplement, a un judici d’oportunitat en funció d’una exigible neutralitat ideològica, als antípodes de la qual estava situat el nefand personatge. Sortosament, De Alfonso ja està lluny de Catalunya, com també Llarena. Però amb la diferència que, així com el primer té nul·la capacitat d’incidència a Catalunya (encara que només de moment, ja que pot ser ascendit al Suprem, cosa que no m’estranyaria gens), en Llarena pot determinar, ni més ni menys, que la història política de la Catalunya contemporània.

Per associació d’idees vàrem evocar amb el meu interlocutor el primer curs de dret polític quan estudiàvem allò del “Gobierno de los Jueces”, matèria del més alt interès, però d’impossible desenvolupament en el limitat espai d’aquest article. El que sí que pot apuntar-se, pel que fa a la realitat judicial espanyola i el “desafío catalán”, és que convé no refiar-se del control polític de l’executiu sobre els tribunals. Perquè mai pot descartar-se la hipòtesi –per remota que ara sembli– que, en virtut d’alguna conjuntura favorable, interessés al poder polític afluixar l’asfíxia judicial sobre la Catalunya independentista i trobés com a resposta dels tribunals el recordatori que regeix la separació de poders. Perquè no em cansaré de repetir: 1) Que de Llarenas n’hi ha molts en el món judicial (i en el Suprem). 2) Que el que importa no és el que diu la llei, sinó el que diuen els tribunals que diu la llei. 3) Que la dreta judicial és incomparablement més severa i intransigent que la dreta política.