A la tres
L’autogol
Hi ha una cosa que no em puc treure del cap quan escric aquest article sobre la no investidura de Jordi Turull (gràcies, CUP). I és que probablement a la mateixa hora que vostè llegeixi aquestes línies, tranquil·lament i possiblement tot fent un cafè, ell és a punt d’entrar al Suprem, o ja és a dins, esperant que un jutge decideixi el seu futur. En un país en què un jutge mana més que un Parlament, és que aquest país té un problema. Però vaja, no els volia pas parlar d’això. Del que volia parlar és de la coherència, la valentia i el convenciment de Turull en el ple d’ahir. Sabia que no sortiria investit (gràcies, CUP), sabia que aquest matí seria a Madrid jugant-se el seu futur (ell i la resta de diputats), i tot i això va aguantar ferm, tranquil i serè. “Si hagués buscat la meva confortabilitat tindria menys maldecaps”, va dir, i va afegir que era a l’hemicicle “per honestedat amb un mateix” i perquè “els dos altres candidats no hi han pogut ser”. Probablement, sí, si Turull hagués sabut que seria investit (gràcies, CUP) el to hauria estat diferent. I avui la imatge del president d’un govern acabat d’investir i declarant davant d’un jutge que el pot enviar a presó hauria fet la volta al món. Però no. CUP style. El ple d’ahir s’havia de fer només per dignitat, i per demostrar, com deia Sabrià (que no, Rovira, que no va fer de portaveu), que a Catalunya s’imposa la democràcia i el Parlament fa la feina tot i el 155. Però, no ens enganyem, ahir es respirava poca emoció. Gràcies a Llarena ens havien xiulat un penal a favor i no només no el vam ni llançar sinó que ens vam fer un autogol. Potser per això, perquè el 155 i el Suprem planaven en l’ambient, i perquè sabíem el resultat del partit abans de jugar-lo, té encara més valor que Turull hi fos i acabés el seu discurs enviant un missatge de tranquil·litat i confiança. Creguin-me, ens caldrà. Ahir vam perdre un partit, però ens queda lliga. No deixo de pensar, però, que Turull ahir no es mereixia aquest resultat. Ni Turull ni probablement el país. I ara?, es preguntaran vostès. Doncs ara, respirin fondo. No senten, allà al fons, una flaire d’eleccions?