Montilla: gestió seriosa?

S'ha venut des del principi la figura del president Montilla com la d'un líder seriós, eficaç, formal, sense estirabots. Ell mateix va parlar de la importància del silenci, en el moment de prendre possessió: la manca de soroll, els fets que parlen per si mateixos, l'ordre marcial, la disciplina, la feina sense estridències. Bé: aquesta setmana Montilla no només ha demostrat que els seus consellers no guarden disciplina (dos de socialistes, Ernest Maragall i Antoni Castells, li han plantat cara de forma ostentosa), sinó que tampoc no té la mínima unitat necessària dins del seu propi partit i que no és capaç ni tan sols de fer-se valer quan crida a l'ordre. O quan crida al silenci. Que representa que era la seva especialitat.

Montilla és gris, sí, però no és un gestor. No és que administri bé els silencis, és que no administra bé la cosa pública. No és un líder, però ni carismàtic ni sense carisma. Aquest refugi constant en la vàlua de la gestió discreta, el rebutjar el carisma pujolià en favor d'un suposat lideratge sense èpiques romàntiques, s'ha demostrat una farsa: no hi ha èpica però tampoc no hi ha lideratge. No hi ha romanticisme ni victimisme però, a canvi, tampoc no hi ha eficàcia. No hi ha paraules però tampoc no hi ha fets. No hi ha ornamentacions però tampoc no hi ha rigor. La grisor és una grisor sinistra, improductiva, covarda, sectària, mediocre. No només hi ha manca d'autoritat sobre el tripartit i els seus socis, sinó també envers els seus propis coreligionaris. Montilla s'ha acreditat, aquesta setmana, com el pitjor president que mai havíem pogut tenir. Gràcies, paradoxalment, al flamant patriotisme independentista dels republicans.

Montilla diu que Maragall no hauria d'opinar sobre sondeigs o percepcions, i tot seguit surt un Castells carregat de raó a dir-li que només faltaria i que on s'és vist. Castells ha posat la grisor en el seu lloc i l'ha retratada, no com una opció d'eficàcia sinó com el monstre que és. I Montilla només respon a la ràdio afirmant que «jo no estic fatigat». No parlàvem de vostè, president. Parlàvem (el conseller Maragall parlava) de Catalunya. Sobre els referèndums, Montilla només va saber dir que ell no és d'Arenys de Munt. Ara ens diu que ell no està fatigat, com si això fos una resposta de rebut. El tripartit ha estat una vergonya i així passarà a la història, es repeteixi o no. Més proves ja no són possibles. O sí: Maragall és capaç de no dimitir i Montilla és capaç de no cessar-lo. Fatiga? Ja no, senyors. Indignació.