Cartes d’esperança

Els que estem convençuts que la millor estratègia cap a la independència implica la unitat d’acció de tots els que la volem, tenim motius de sobres per lamentar que fins ara no s’hagi practicat prou. Les decisions que prenem en la vida no són (o no haurien de ser) gaire diferents de les que es prenen en una partida de cartes: jugar amb les que tenim a la mà sense refiar-nos de les que hem tingut ni de les que ens puguin arribar o desitgem tenir. Per això, per més que la perspectiva d’altres moments hagi fet creure als diferents actors del sobiranisme que la millor manera de sumar era dividir-se, avui no ens hem de deixar portar pels retrets ni per les jugades que ja són passades, sinó aprofitar bé les cartes que ens han vingut a la mà. L’escalada repressiva dels poders de l’Estat espanyol –amb la imputació de bona part de la classe política sobiranista i l’empresonament o la persecució internacional dels membres del govern destituït– no es pot trobar al davant una resposta frenada pels dubtes o per la por. Les pors es treuen amb confiança en un mateix i en els que t’envolten i els dubtes també i només així serà possible mantenir la pugna. I si fins ara hem detectat baules que no enllaçaven en la cadena de respostes, les iniciatives mediadores del president Torrent –ara, la primera autoritat de Catalunya– vers la majoria parlamentària sobiranista i la determinació d’Elisenda Paluzie per fer sortir l’ANC de l’atordiment, són cartes d’esperança.