Carmen, Felipe, vostè i jo

Madrid ha anat massa lluny. Han confós el suport dels socis europeus a la integritat del seu estat amb un xec en blanc cap a unes represàlies sense límit, en les quals, per si fos poc, també hi volen fer participar els altres estats d’Europa, via euroordres. Espanya no té una tradició democràtica consolidada que pugui contrarestar la imatge de les porres de l’U d’Octubre, com tampoc les estructures del seu règim polític –derivat d’un dels feixismes dels anys trenta, a diferència de tots els altres països– no resisteixen un test d’estrès democràtic tan seriós com la crisi política entre Catalunya i Espanya. Per posar un exemple vistós, Carmen Martínez-Bordiú i Felip de Borbó són, igualment, nets de Franco, en el sentit dels privilegis. I això, òbviament, és a costa de vostè i jo.

Les elits espanyoles tenen una tendència històrica a l’aïllament internacional, que sempre els ha semblat la manera més eficaç de preservar la seva posició de domini interior. Així va ser al llarg de la major part dels segles XVIII i XIX, amb l’epíleg de la dictadura franquista. Però ara la seva actitud de total intransigència incomoda l’opinió pública occidental i l’ofensiva de represàlies extremes posa els jutges europeus davant d’un problema polític que no els incumbeix. I els estats s’inquieten, perquè s’estan veient obligats a prestar atenció a un problema que s’allarga tant que amenaça de cronificar-se.

La partida no s’ha acabat, per més que ho repeteixin, dia sí i dia també, els programes matinals de les televisions de Madrid. L’Estat espanyol està abusant del dret a decidir que s’atribueix en exclusiva i això li passarà factura. L’a por ellos espanyol no té traducció a l’alemany, ni a cap altra llengua d’un sistema democràtic que respecti els contribuents que paguen impostos. A tots, inclosos els que reclamen drets i qüestionen privilegis.