El país ocupat

Aquella tradició de l’independentisme predicada durant dècades segons la qual Catalunya era “un país ocupat” o “una colònia” ha trobat en els esdeveniments succeïts d’ençà del passat 27 d’octubre la seva confirmació. Què és sinó una colònia un país governat per un partit polític que té quatre diputats al Parlament? Quina democràcia és aquesta que ha fet tot el possible perquè tres candidats a ser investits president siguin a la presó? L’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans estableix que “tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o mitjançant representants lliurement escollits”, però això sembla que no s’aplica als 2.078.000 catalans que van votar per forces independentistes les quals van obtenir la majoria absoluta d’una cambra i per tant la plena capacitat per formar govern. Potser cal recordar que una de les causes d’invocació de dret a l’autodeterminació és la violació massiva de drets fonamentals i que, pel que fa en concret a la violació de drets polítics bàsics, quan un poble no pot triar dins un estat el govern pel qual vota la majoria és que potser té dret a formar el seu propi estat (dret a l’autodeterminació externa).

Però és evident que l’aparell d’estat espanyol amb el govern de Mariano Rajoy al capdavant són perfectament conscients d’aquestes conseqüències de les seves actuacions contra la majoria independentista a Catalunya i per això l’objectiu prioritari de la seva política durant aquestes setmanes i el pròxims mesos serà impedir que aquesta majoria independentista es continuï visualitzant. El sistema constitucional espanyol prohibeix els referèndums de secessió (i també els persegueix penalment) perquè no pot tolerar que es manifesti una majoria democràtica a favor de l’estat català (de fet, no pot tolerar que s’expressi un subjecte de sobirania, el poble de Catalunya, diferent del poble espanyol). I si, tot amb tot, les eleccions del 21 de desembre van ser possibles fou, a més de les pressions internacionals que el govern espanyol devia haver rebut, perquè l’aparell de l’estat comptava que en unes eleccions sota el seu control i amb el bombardeig massiu dels mitjans de comunicació d’àmbit espanyol l’independentisme no obtindria majoria. Com és sabut, l’error de càlcul va propiciar un resultat desastrós per a la raó d’estat espanyola amb la revalidació de la majoria independentista, la candidatura del president Carles Puigdemont com l’opció més votada dins aquest bloc i el Partit Popular desplaçat al darrer lloc dels grups amb representació. Consumada la derrota des de la perspectiva de l’estat els esforços s’han centrat a erosionar a través de l’acció judicial la majoria que l’unionisme no va obtenir a les urnes: impedir les excarceracions dels diputats per exercir els seus drets polítics, empresonar més diputats i impedir la investidura de Puigdemont amb interlocutòries surrealistes del Tribunal Constitucional en vulneració flagrant de la mateixa doctrina d’aquest tribunal. Però aquesta és només la primera fase del que es proposen.

L’independentisme ha d’estar alerta que no s’acompleixin els dos mesos per a la convocatòria automàtica d’eleccions perquè no hi haurà més eleccions al Parlament a les quals Junts per Catalunya, ERC o la CUP s’hi puguin presentar. L’estat no pot permetre sota cap concepte que es torni a visualitzar la majoria independentista en unes eleccions lliures i que els catalans no poden ser governats per l’opció que han triat, per això el pròxim pas que es perpetrarà serà el de la il·legalització de les forces independentistes tot atribuint-los la mateixa violència inventada que ha servit per acusar Puigdemont, Junqueras, Sànchez, Turull i la resta de rebel·lió i per mantenir alguns d’ells a la presó. L’independentisme no pot, doncs, plantejar-se unes noves eleccions (que en netedat i atès l’impacte de la repressió en la societat catalana tornaria a guanyar tal vegada ampliant-ne la majoria) i cal que investeixi urgentment el seu candidat, Carles Puigdemont, a fi que el món constati, malgrat la reacció furibunda que això pot desencadenar per part de les autoritats espanyoles, allò que han triat i allò que volen la majoria de catalans.