Cases de l’Eixample

La cases modernistes de Barcelona van ser objecte de molta hilaritat, quan es construïen. El dibuixant Opisso va presentar la Pedrera de Gaudí com una base aeronàutica, amb els avions que entraven i sortien per les finestres. Uns altres van sostenir que la Sagrada Família hauria de tenir el seu lloc no a la terra sinó al fons del mar. Josep Pla, a Barcelona, una discussió entranyable, s’atribueix la idea o l’enriqueix: submergit, el temple ondulant i regalimant rebria la incrustació de musclos i petxines i seria un viver d’algues que completarien satisfactòriament l’obra. La imatge és tan suggestiva que ja m’imagino amb una ampolla d’oxigen i una aleta a cada peu circulant ingràvid per entre les columnes i arribant a les voltes inaccessibles. De fons, se sentiria l’orgue del capità Nemo. De tant en tant, unes bombolles sortirien dels orificis de les torres. La mateixa Pedrera també podria ser un edifici subaquàtic. El cargols i les estrelles de mar ja hi són, als sostres i a les columnes. Opisso hauria d’haver-la destinat a submarins o a taurons. I el Palau de la Música de Domènech i Montaner? No és la seva sala de concerts l’interior d’un aquàrium com també ho és el menjador poblat de sirenes de l’hotel Espanya del carrer Sant Pau? Gaudí, Domènech... Falta Puig i Cadafalch, per completar el trio. Les cases de Puig també reclamen aigua però d’una altra manera: són pensades per emmirallar-se en un riu o en un llac del centre d’Europa. A veure si no ho sabíem i el modernisme català és un estil aiguader.

Segons Pla, la Sagrada Família és la revolta de Gaudí contra el campament d’aire militar de l’Eixample: les mides no s’adapten a les de les illes pensades per Cerdà, sinó que les violenten; les formes contradiuen les cases planes i mil vegades repetides on la burgesia va anar a viure un cop enderrocades les muralles de Barcelona. A Pla potser la Sagrada Família no li agradava, però la defensava per la invectiva antiburgesa que li veia. Jo penso si no és al revés: si les cases de l’Eixample no són fruit de l’aversió que els seus propietaris sentien per la Sagrada Família i pels edificis modernistes que es poden veure al passeig de Gràcia. Són molt bonics i fotogènics de fora i de dins, però s’hi devia viure molt malament. Pla va afirmar sempre que els pisos de l’Eixample eren poc confortables. Potser sí que hi faltaven punts de calor a l’hivern, però jo n’he visitat uns quants i sempre m’han semblat admirables. També adaptables: l’amic Manuel Foraster en va reformar un al seu gust i jo calculava passar-hi moltes hores agradables, abans que es morís. A la casa Amatller, no hi dormiria ni una nit. I al Mas Pla? De quin pa feia rosegons “el solitari de Llofriu” abrigat amb el batí i la boina sota la campana de la llar de foc...