El vent de la primavera

El Poder té por, por de perdre el poder, evidentment. El Poder que creia haver domesticat la fera ara comprova que la cosa va de veres, que no hi ha marxa enrere, que en cauen uns, però de seguida se n’alcen uns altres. El Poder té por i té motius per tenir-ne, per això ara s’indigna, pregunta, inquireix, assenyala, acusa, deté, empresona. La primavera catalana és el vent nou que aixeca el poble alçat, el trepig del poble compromès que avança cap un futur millor. És molt més que un país, una pàtria o una bandera, és la determinació de no caminar mai més enrere. Sí, el Poder té motius per tenir por i ja ha fet tard en l’intent de frenar l’onada gegantina que li passarà per sobre. Perquè el rugit del mar és etern, com eterna la tramuntana que l’embraveix.