Full de ruta
Com Llarenes en la pluja
He vist coses que mai no creuríeu. He vist tallar dia sí dia també l’avinguda Meridiana per un grup de veïns que no volien el túnel del TAV. He vist la Guàrdia Urbana atonyinar jubilats en el desallotjament dels últims inquilins de les Cases Barates del Bon Pastor. He vist contenidors cremant a la carretera de Sants en protesta pel desallotjament d’una casa ocupada, i piquets sindicals obligant a tancar empreses que havien obert en un polígon industrial del Maresme en una vaga general. He vist feixistes perseguint i agredint gent durant uns quants 12 d’octubre, i he vist el racisme infiltrant-se en assemblees veïnals per espatllar la convivència en els barris obrers quan s’obrien les primeres mesquites. He vist un Parlament envoltat per milers de persones fartes de corrupció i crisi, i he vist la policia desallotjant amb fúria uns acampats idealistes a la plaça de Catalunya. He vist disturbis a la Rambla després de les victòries del Barça, i he vist un cap de la Guàrdia Urbana greument ferit a la plaça d’Espanya per un bala de goma després d’un gol d’Iniesta vestit de vermell. He vist activistes ocupant oficines bancàries a Lleida, i manifestants envoltant seus del PP durant la guerra de l’Iraq. He vist pagesos tallant autovies amb pneumàtics cremant per reclamar preus més justos, i universitaris aixecant barricades al barri Gòtic contra el pla Bolonya.
He vist, en definitiva, una societat plural i complexa que gestiona els seus conflictes a vegades amb esclats de malestar al carrer, sota l’empara de les llibertats civils més elementals. Però mai, senyor Llarena, senyors del PP, de Cs, del PSC, mai, no he vist cap d’aquestes escenes de crispació i violència en les manifestacions per la República. La construcció fantasiosa des de l’Estat d’un relat de violència insurreccional en un moviment que mai no ha aixecat la mà contra ningú és una infàmia criminal que pot resultar útil per emmanillar a cop d’ostatges una majoria parlamentària i frenar la voluntat de la meitat de la societat catalana. Però alhora destrueix les llibertats i drets civils de tots, també els dels còmplices de l’autoritarisme i dels que miren a un altre lloc. Totes les mentides judicials, empresonaments i violència policial haurien d’acabar tard o d’hora desfent-se en algun tribunal penal internacional com llàgrimes en la pluja. Mentrestant, és hora de resistir.