Tots contra Trump

Les eleccions presidencials nord-americanes del 2016 van suposar tota una sorpresa. Donald Trump, un milionari conegut per les seves intervencions a reallities televisius que desconeixia el concepte de “correcció política”, s’alçava amb la victòria per un estret marge de delegats (que no de vots) respecte a la candidata favorita, l’experimentada demòcrata Hillary Clinton. El resultat final va ser tot un xoc per a tot l’establishment polític i mediàtic. Els analistes no se’n sabien avenir. S’invocava el papus del populisme i es feien els pitjors averanys possibles. Tot plegat feia pensar que els guionistes de House of Cards o Homeland es quedarien curts.

Quan ja han passat poc més de quinze mesos de la seva presa de possessió, els analistes només coincideixen a qualificar de caòtica i erràtica la seva presidència, amb una quantitat de nomenaments i cessaments en la seva administració (el reallity on participava consistia a acomiadar participants) que li impedeix tenir un mínim de coherència política. Tanmateix, la popularitat entre els seus partidaris (i l’animadversió entre els seus detractors) pràcticament es manté inamovible. No hem d’oblidar que Trump va ser capaç de recollir el ressentiment de bona part de les classes mitjanes i treballadores blanques que se sentien víctimes de les polítiques econòmiques i socials de les darreres dècades. D’una banda, el Partit Demòcrata, sobretot des de la presidència de Lyndon B. Johnson, ha esdevingut el partit de les minories, en què a còpia de polítiques clientelars o discriminació positiva, ha anat atraient el vot fidel de llatins o afroamericans en una Amèrica on la població d’origen anglosaxó es troba en declivi. Encara que, també, els demòcrates (i les administracions Bush) van optar per donar tot el suport a les grans empreses tecnològiques i la nova economia financera, que és qui realment es beneficia d’una globalització que té el lliure comerç i les deslocalitzacions com a mantra.

També és cert que allò que a Europa denominem esquerres (als Estats Units, aquesta categoria és més difícil d’escatir) han suposat una gran decepció, especialment pel que fa a l’administració Obama. Cap de les esperances que inspirava el seu carisma comunicatiu es va materialitzar en res concret. La reforma sanitària esdevingué un fracàs. La desindustrialització va continuar. La classe mitjana incrementà la seva precarietat, i sobreviu (o mor) a còpia d’antidepressius i ansiolítics. En altres paraules, els demòcrates, per la via dels fets, semblen haver renunciat a un model de major justícia social i s’han reafirmat en l’individualisme característic de la societat nord-americana. Potser aquestes renúncies van ser les que van aplanar el camp a un outsider com Trump, que està fent un conjunt de polítiques que s’acosten a les fronteres de l’heterodòxia.

Malgrat les crítiques a l’actual president sobre la qüestió de les armes, els imposts o el tracte als immigrants, el cert és que les seves polítiques, més enllà de les formes, no difereixen respecte de les del seu predecessor. Allà on trobem un canvi transcendent és en la qüestió del lliure comerç. Els demòcrates van ser entusiastes dels tractats del lliure comerç que realment representen ingerències del món corporatiu en la sobirania dels estats. Trump, per la seva banda, sembla voler posar fi al lliurecanvisme i negociar tractats bilaterals o reconduir la política comercial vers el proteccionisme que va caracteritzar els Estats Units bona part de la seva història. Trump (i molts nord-americans) saben que una globalització descontrolada implica deslocalitzacions industrials, menors ingressos fiscals, i això, al seu torn genera majors beneficis per a una elit de superrics amb gran capacitat d’influència, alhora que desocupació, deslocalització industrial, problemes socials, i vulnerabilitat econòmica d’una superpotència creixentment qüestionada. Detroit és una metàfora del que ha fet la globalització als nord-americans comuns. D’aquí que el malestar latent s’hagi canalitzat mitjançant el primer polític que ha promès que les fàbriques tornaran.

És això, i no pas qüestions menors o tangencials, el que explica la gran campanya contra la presidència actual. L’esforç dels mitjans per desgastar el president, amb acusacions sobre la hipotètica ingerència russa en les eleccions és un advertiment de l’establishment per abandonar aquesta orientació proteccionista. És obvi que la major part d’investigacions en aquest sentit sembla voler buscar l’impeachment, com a fórmula de desfer-se, no tant d’un personatge incòmode, com d’una esmena a la totalitat del model actual de globalització.