Trobar un nou rumb

Que Puigdemont és el candidat de tot l’independentisme, ja ho sabem prou. I ho és perquè tots els partits independentistes van acceptar concórrer obedientment, per bé que a contracor, a unes eleccions imposades: sinó no faria falta cap investidura atès que de president ja n’hi havia un. Malauradament, un cop iniciat aquest camí entre el 10 d’octubre i finals d’aquell mes, es va acceptar que hi havia elements exògens que tenien capacitat per alterar la política catalana. O, com a mínim, es va permetre que aquests prenguessin prou força i avantatge per no poder combatre’ls amb les mínimes eines indispensables. Una de les alteracions és, fins i tot, la de la mateixa investidura. Així que portem unes setmanes atrapats en un voler i doldre. El voler de la restitució i de tornar a la situació del dia 1 d’octubre i el doldre de saber que el govern legítim de l’anterior legislatura ho té, ara mateix, molt difícil per tornar a prendre les regnes de la Generalitat i fer efectiva la independència a curt termini. D’aquí tots aquests vaivens d’investidures fallides i de declaracions d’avui que no es corresponen amb les accions de demà. Sentim i llegim diversos noms de presidenciables però no se’n proposa cap de manera ferma. Mentre que abans-d’ahir semblava que Puigdemont no havia de renunciar a res, ahir mateix sonava el nom de Jordi Sànchez –qui, per cert, al contrari de Junqueras que també és un pres polític, no té res a veure amb la idea de refer l’anterior govern. Que si Artadi o Madrenas, o bé millor Jordi Turull. Mentrestant el buit l’ocupa un partit que té només quatre diputats a Catalunya i que, amb només això, es permet prendre decisions que no li corresponen, ja siguin destitucions o intromissions, i sinó decideix no prendre’n cap, provocant bloquejos a totes les instàncies de l’administració catalana. Convé trobar immediatament un rumb que desencalli la situació i permeti disposar del temps i els instruments per reconstruir el que ens han destruït.