Del mateix plat?

Dimarts 9, des de les pàgines de l'Avui, fulgurava, des d'una aparent insignificança, un ponderat article d'opinió. No anava de cap dels grans temes que sacsegen el món actual, i menys proposava receptes per resoldre'ls. Més aviat era un d'aquells escrits aptes a fer les delícies de l'historiador que, en un demà incert, s'afanyi a entendre, a partir d'epifenòmens tanmateix inequívocs, per quin pedregar va el carro del nostre present.

El tal article era signat pel periodista Ramon Rovira. Que, amb paraula circumspecta, plantejava la qüestió ara represa aquí en aquesta columna en termes prou més abruptes, i que no és altra que la següent: escolti, vostè i jo quan és que hem menjat cigrons del mateix plat?; perquè si no ho hem fet mai ni ens coneixem de res, per quins set sous em diu ja a la primera de tu?

No es tracta en aquest debat d'una qüestió merament idiomàtica, tot i que també (el català va en aquest sentit com sempre a remolc de l'espanyol, el qual aquí no es mostra immune a l'influx de l'anglès i del seu you omnímode).

La qüestió de l'arraconament del vostè en benefici del tu és un problema més profund, antropològic gairebé. És l'ensulsida de la igualtat imperfecta –tant com havia costat d'aconseguir!– a mans d'un igualitarisme gregari, que sols edulcora, i no pas supera, les diferències injustes, i que dinamita les irrenunciables per al cohesionament social.

L'àmbit de l'ensenyament és potser on més estralls fa el tuteig. Del fet revolucionari que un professor, quan encara aquest era interpel·lat pels alumnes de vostè, passés a prodigar-los igualment un dia el mateix tracte, deixant enrere la mentalitat patriarcal i paternalista inherent al tu en certs contextos, s'ha passat a una situació d'indiscriminat tuteig entre tothom, a l'escola, a l'institut, a la universitat.

I, la veritat, ni docents ni discents no són superiors els uns als altres. Són simplement diferents. Qui prescindeix del vostè, que no es planyi després de crisi de l'autoritat.