Ara que és primavera

Entre la penombra i l’irradiador (el del port o l’indolent de l’estiu, tan se val); la primavera! Sempre la primavera. El punt just de totes les coses, la dolçor de la bellesa primera, l’aire fi, tot a mig fer i tot per créixer encara.

Ho podríem deixar aquí. Aquesta encadenat de cursileria per si sola ja justifica un article (o no), però un article no és tan sols una frase, tot i que un bon aforisme, quan fa diana, pot ser millor que mil articles carregats de divagacions innecessàries. Caldrà, doncs, acabar-lo, i menar el lector –gràcies per no haver dimitit encara– per aquest empedrat de lletres a fi de trobar la sortida del laberint, perquè tots els laberints en tenen de sortida.

Hi ha una font clara, d’aigua neta i cristallina, que raja al mig del garbuix de camins. Cau, i torna a caure, i repeteix l’operació precipitant-se sobre el bassal coronat de molsa fresca. No és la frescor de l’aigua que guia els passos del caminant perdut, àvid de trobar la sortida, sinó la música del doll repicant a la bassa. Hi ha música, doncs hi ha aigua, i com que hi ha aigua hi ha vida. Sí, cal repetir-ho tantes vegades com calgui; hi ha vida!

Els folls perduts en l’insondable i més recondit colze del laberint, els que han oblidat el seny empantanegats en la negritud del camí, aquells que són incapaços d’abraçar la primavera; que cridin, que s’esgargamellin a més no poder, que maleeixin la seva sort!

Quan el bram de l’ase sigui mort, però l’animal encara sigui viu, caldrà enfilar-se de nou a la seva gropa. Perquè hi ha ase, hi ha camí, i perquè hi ha camí hi ha sortida. Només cal trobar-la i la primavera, l’aire fi de la primavera, hi farà la resta. Com un miracle que ha de venir a abraçar-nos.