El ridícul es fa gran

Diu la llegenda que en una trobada amb els poders fàctics de l’Estat (allò que es coneix com l’Ibex + la llotja del Madrid), el jutge Pablo Llarena es vantava d’haver assumit la gestió de la causa contra l’independentisme i presumia de ser el braç executor de la solució final al “problema catalán”. L’Estat va bastir el relat de la rebel·lió violenta per atestar un cop definitiu al moviment republicà i fer un escarment general (amb condemnes a líders polítics, activistes, periodistes, mecànics i pallassos) que servís durant generacions. El pla va disposar de l’ajut d’un exèrcit polític, judicial, social i mediàtic sense precedents, que inclou el mateix Llarena, la jutgessa Lamela, el jutjat 13, gairebé tots els mitjans públics i privats, Grisos, Ana Roses, Marhuendas, Losantos, Hernández, Pedros J, Ciutadans, el PP, el PSC i un llarg etcètera. L’embat ha estat tan brutal que quan es va detenir el president Puigdemont a Alemanya hi va haver aplaudiments espontanis als platós de televisió. I tanmateix, un simple jutge regional d’un land alemany perifèric ha destrossat tot l’artefacte en unes poques línies de fonamentació jurídica. No eren pocs els juristes que advertien d’antuvi que el relat de Llarena no s’aguantava per enlloc, i ara s’hi ha sumat la jurisprudència alemanya. Jacobo Dopico, catedràtic de dret penal de la universitat Carlos III de Madrid, explicava que el delicte d’alta traïció del Codi Penal germànic no només requereix violència sinó que demana que la violència sigui idònia (geeignet en alemany) per fer caure l’ordre constitucional establert. Tot plegat deixa l’Estat en una posició molt delicada. Què passa si tampoc no veuen indicis de malversació? Extradiran Puigdemont només per desobediència, un delicte que no contempla presó? Com explica Espanya que el màxim responsable de la suposada rebel·lió sigui avui en llibertat i que la resta d’acusats, tots ells amb responsabilitats menors pels càrrecs que ocupaven, segueixin en presó preventiva?