Homenatge i futur

Al marge d’implicacions i conseqüències polítiques, l’1-O hi va haver un prodigi notabilíssim en la història de la resistència de les poblacions oprimides. Els sicaris del poder espanyol van trobar unes quantes paperetes de vot; després s’ha sabut que se’n van haver d’imprimir més d’urgència, com es va poder. Pel que fa a les urnes, es va perpetrar una veritable proesa: no en van trobar ni una. Tenint en compte la diferència de recursos d’una i altra causa, és una heroïcitat mereixedora de figurar a primera fila en els annals de la dignitat humana.

Més enllà de la diabòlica habilitat dels responsables –que deuen ser uns quants–, els noms dels quals espero que aviat surtin a la llum per poder-los admirar, aplaudir, condecorar i tot el que calgui, el fet demostra una realitat indefectible: quan la ciutadania s’uneix i tira endavant un propòsit amb determinació implacable, no l’atura ni Déu. Mira que amb la quantitat d’urnes i punts de votació hi havia ocasions per a un error, per a una badada, per a un imprevist que d’altra banda hauria estat més que comprensible i perdonable. Doncs ni això: abans de les nou del matí, ni una punyetera urna en mans de la miserable bretolada franquista.

Aclarida aquesta fita de justícia històrica, sospesem com s’ha arribat fins aquí, i l’ocasió flagrant per repetir o esmenar els errors del 3-O –no proclamar la República–, del 10-O –declaració i suspensió immediata– i del 27-O –no fer-la efectiva o, en cas contrari, no exiliar-se tot el govern. Som en un punt en què a efectes administratius està tot perdut. Tot intent de recompondre-ho en termes conciliadors serà vist com una rendició, i els pastors guerrers espanyols no fan presoners. Recordin Franco: són croats en guerra contra els indignes, malignes infidels, i només es preveu l’aniquilació total. Tot intent de recuperar competències autonòmiques serà ridiculitzat i sodomitzat.

Recordin la reacció espanyola quan ETA va deixar les armes. Mentre els bascs i tot Europa ho celebraven com un pas important cap a la pau, els pitecantrops de Madrid bramaven més i més: no en tenien prou, el vençut, el qui es rendeix, tan sols el qui demana treva per pactar condicions, és un efeminat, infecte covard. Se’l condemna igual, i se li exigeix que es lligui ell mateix la corda al coll. Que reconegui la seva culpa en termes absoluts i demani perdó. Un perdó que per descomptat no li serà concedit.

De mala gana, perquè no poden fer cap altra cosa sense autotrair-se, els europeus no abonaran el relat dels espanyols, però aquests tenen una llarga tradició d’indiferència a la repulsa europea, que arranca amb Antonio Pérez contra Felip II, la llegenda negra, el punt culminant amb Franco, l’aïllament secular d’Espanya en les pugnes i preses de decisions en el nucli continental, d’on potser l’únic avantatge ha estat no haver participat en les guerres mundials del s. XX, bondat de la qual, per cert, tampoc se n’han tret beneficis, com sí que ho ha fet Suïssa, i molt bé.

Es faci el que es faci, l’únic avenir possible serà el total anorreament de qualsevol tret d’autogovern a Catalunya, serà una postguerra llarga i duríssima. L’escola, la protecció a la cultura, el control financer, les infraestructures, tot això desapareixerà. No tornarem al 1975 sinó al 1939, amb l’única diferència que no hi haurà afusellats, tot i que en algunes coses ja és pitjor: Franco va fregir l’Òmnium a prohibicions i multes, però que jo sàpiga no en va engarjolar mai el president.

La majoria dirigent de Catalunya defalleix pel desconeixement de l’enemic, i hi queda ingènua. Ni banderes blanques, ni promeses, ni discursos gandhians estovaran les durícies espanyoles. Com menys contundent sigui la resposta, més durament esclafaran. Retireu aquest figaflor anomenat Roger Torrent i poseu-hi algú que sàpiga on va, que no li han donat una entrada a Port Aventura, que ha adquirit un compromís amb la ciutadania que es va deixar trencar la cara l’1-O.

La clau continua en Puigdemont. La seva cintura política i la personalitat bondadosa i empàtica serien arguments suficients per investir-lo, i n’hi ha més no pas millors, però sí objectius: és el president il·legalment derrocat pel 155, i fins i tot des de la il·legalitat de les eleccions del 21-D va ser revalidat per la ciutadania. Investiu-lo, i defenseu l’estatus al Parlament. L’enemic vindrà, no ho dubteu. Que vingui. Si retrocediu, serem aniquilats; si resistim, hi ha oportunitats. No és qüestió de dignitat, ni de lògica, ni tan sols d’estratègia: és pura i dura qüestió de supervivència.