Tribuna
És un ànec
La gira europea de la justícia espanyola s’està saldant amb resultats força dubtosos que comencen a demostrar que aquesta no passa la prova del cotó internacional. Com deia una piulada recent que interpretava la primera resolució dels jutges alemanys: “Han vist tan meridianament clar que no concorria la violència del delicte d’alta traïció que han decidit dir-ho immediatament, en adequada protecció dels drets del reu”. Mentrestant, el diari ABC reclama la capacitat de tindre una “justícia a l’espanyola” i Felip VI lloa la “imparcialitat i rectitud” dels jutges espanyols. Olé. El contrast, des de la perspectiva legal, fa envermellir.
a veure. Si la causa general contra l’independentisme no s’aguanta per enlloc potser, i només potser, el que queda a la vista és un sistema judicial corromput i terriblement polititzat. Una judicatura còmplice del nacionalisme espanyol més descarnat (res a parlar, càstig exemplar) i que confon estat de dret amb aplicació imaginativa, literal o venjativa (segons els gustos) del mateix dret. Un sistema judicial capaç de passar-se per l’arc del triomf la justificació de les causes (rebel·lió amb violència), el marc competencial de cada tribunal (Audiència Nacional competent?), els drets fonamentals dels ciutadans (dret de sufragi passiu) i el principi de prudència que es reserva al dret penal (presó preventiva i incondicional).
El darrer llibre d’Ignacio Sánchez-Cuenca repassa algunes dades interessants. A l’Eurobaròmetre d’abril de 2017 els jutges espanyols són els que tenen una visió més negativa sobre el seu grau d’independència. La mateixa posició, la darrera, l’ocupa en l’enquesta de la xarxa europea de consells del poder judicial sobre compliment de les regles de repartiment de causes entre jutges. I, idèntica, l’última, en promoció dels jutges segons capacitat i mèrit. Encara es queda curt. El llibre no esmenta la meritòria posició 58 (entre Botswana i Brasil) en la classificació d’independència judicial feta pel Fòrum Econòmic Mundial (Índex de Competitivitat Global 2017-2018). Ni tampoc la posició 25 (sobre 28) a l’Informe europeu sobre percepció d’independència de la justícia (EU Justice Scoreboard 2017). Podeu riure d’Hongria.
Del seu llibre em quedo amb la cita de l’esplendorós article primer de la llei per a la reforma política aprovada l’any 1976: “La democràcia a l’Estat espanyol es fonamenta en la supremacia de la llei com a expressió de la voluntat sobirana del poble”. El plantejament és familiar, la vigència del redactat, sorprenent. La gràcia és que és la darrera de les lleis fonamentals promulgades pel règim franquista i votada pels procuradors escollits pel dictador. Avança doncs Espanya cap a una democràcia il·liberal? Als reformistes espanyols veritablement preocupats per la regeneració democràtica de l’Estat els faria la mateixa pregunta en forma d’endevinalla: quin és l’animal que camina balancejant-se sobre dues potes i fa cuac-cuac?