El compromís històric

El dia 16 de març de 1978, ara fa quaranta anys, començà a morir el compromís històric. Aquell dia va ser segrestat per les “Brigades Roges” Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana, expresident i ex-ministre d’Afers Estrangers del govern d’Itàlia. El matí d’aquell dia, Moro havia sortit de casa per anar a la Cambra de Diputats a donar el vot de confiança al quart govern de Giulio Andreotti, company de partit de qui Moro deia que ocupava el poder “per fer el mal, com sempre ha fet el mal en sa vida”. Van morir assassinats els seus cinc escortes i Moro fou amagat en un pis de la mateixa Roma, a on va romandre fins al dia 9 de maig, en què el va assassinar Mario Moretti, un extremista d’història fosca, i el seu cadàver va ser abandonat dintre d’un cotxe aparcat al bell mig de Roma.

Els anys 60 havien estat a Itàlia una dècada més de les dominades per la dreta demòcrata cristiana, encapçalada llavors per Aldo Moro i Giulio Andreotti. D’Aldo Moro diu Indro Montanelli: “Ningú pot dir que l’ha conegut, i vaig arribar a la conclusió que el mite de la seva agudesa política es devia sobretot a la seva incomprensibilitat; el vaig entrevistar tres o quatre vegades, i vaig experimentar sempre la mateixa sensació hipnòtica: la de trobar-me a la tenda d’un beduí [...] que, mentre donava a les meves preguntes llarguíssimes respostes toves, vigilava la caravana de camells.” D’Andreotti recorda el mateix Montanelli que, un dia que va escriure que quan Andreotti anava a missa cada dia acompanyant Alcide de Gasperi, aquest parlava amb Déu i Andreotti ho feia amb un capellà, Andreotti li va remetre una nota en què li deia: “Té raó, però almenys a mi el capellà em contesta.”

Als anys 70 –concretament des del 1973–, Moro va ser el gran propugnador, juntament amb el líder comunista Enrico Berlinguer –“pare de la criatura”– del “compromís històric”, l’entesa de la Democràcia Cristiana amb el Partit Comunista en el marc d’una política de “solidaritat nacional”, que comportaria l’entrada dels comunistes al govern d’Itàlia –és a dir, d’un país occidental– i obriria una expectativa de renovació democràtica que passava al davant dels interessos estratègics de l’OTAN. Aquesta entesa va tenir, a l’esquerra, l’oposició d’una part del Partit Socialista dirigida per Bettino Craxi, que la veia com un pla per marginar els socialistes, i del Partit Republicà Italià, liderat per Ugo La Malfa, que també la considerava com una forma de tallar el pas a altres forces esquerranes. I pel que fa a la dreta, l’ala més conservadora de la Democràcia Cristiana tampoc era favorable a l’acord. El febrer de 1980, se celebrà el XIV Congrés de la Democràcia Cristiana i el sector moderat del partit guanyà les eleccions internes gràcies a un programa anticomunista, fet que suposà el principi de la fi del compromís, formalitzada el 28 de novembre quan Enrico Berlinguer ratificà el seu final.

Però darrere de les giragonses tradicionals de la política italiana de sempre, l’oposició frontal al compromís històric va venir dels països líders dels dos bàndols de la Guerra Freda –els Estats Units i l’URSS–, tots dos enfrontats amb la plenitud de la seva força a qualsevol procés reformador de l’statu quo. Berlinguer va ser objecte a Bulgària d’un atemptat frustrat; i Moro, després que Kissinger l’advertís de l’oposició dels Estats Units que els comunistes entressin al govern d’Itàlia, va ser segrestat i assassinat per una organització d’extrema esquerra radical, sobre l’actuació de la qual han existit des de sempre fortes sospites. Unes sospites que posen en relleu l’estranya convergència, tantes vegades repetida al llarg de la història, entre els conservadors més recalcitrants partidaris de l’immobilisme i els joves revolucionaris disposats a realitzar a sang i foc la seva utopia.

Mort el compromís històric, la vida política es va arrossegar fins que la corrupció va fer esclatar tangentópolis, i, després d’aquest sotrac, vingué Berlusconi. Avui Itàlia viu una situació difícil, en espera d’una renovació pendent.