Imperio

Quan davant de la paraula llei algú diu la paraula imperio, n’hi ha que deixem de pensar automàticament en la llei i ens posem a pensar en samarretes. Samarretes Imperio: les de tota la vida, com aquell qui diu. No sé si això només em va passar a mi dilluns passat després de sentir l’espavilat aquell que és rei de tots els espanyols, llevat de la seva dona. M’imagino que no. D’original en soc poc: en això també estic a l’altura de la majoria dels exemplars del ramat que per constitució em pertoca. D’original, altrament, tampoc no ho va ser aquell espavilat dilluns passat a l’Auditori de Barcelona en el parlament que va fer davant de jutges, magistrats i altres servidors variopintos del imperio. El cas és que, un cop se’m va encendre la llumeta, vaig afanyar-me a anar al Google, vaig escriure imperio i, navegant navegant, vaig veure que una de les ofertes de la casa Imperio es diu abanderado. Hi ha el clàssic, que és un eslip; l’actual –de tirants per a home– i la camiseta térmica de manga corta y cuello redondo para hombre. Per a homes autèntics, però els abanderados de la legió. No la cabra, és clar, sinó el primer humà que té a la vora. Volguéssim o no, aquests dies sants de Setmana Santa tots hem vist imatges de legionaris desfilant darrere de l’abanderado i la cabra, acompanyats en el cant per un grupet de ministres eufòrics. Seguien una tradició que ells volen de segles i que es concreta no només en els passos de Setmana Santa o a cantar que són i que volen ser el novio de la muerte, sinó per atonyinar ben atonyinat a tothom que, si pogués triar, triaria no tenir res a veure amb ells. L’última es diu Tamara Carrasco. Estem amb tu, Tamara. I punto, com han dit sempre els que ara diuen que són constitucionalistes.