Els ponts perduts

El pont és la construcció sobre la qual una via de comunicació salva una depressió o un obstacle, o creua una altra via de comunicació a un nivell inferior. Girona és una ciutat de ponts. Ponts de tota mena, de pedra, de fusta, de ferro i mixtos que travessen els quatre rius. El Güell és el riu que perd dos ponts des de la seva canalització i soterrament. El primer, el pont de ferro d’Eiffel a la Devesa. El segon, el pont del Dimoni a l’altura del Col·legi Groc. El darrer, el tenim a punt de tornar a la història cinquanta anys després de ser desmuntat el 1968 víctima de les necessària canalització del riu que evités els seus freqüents desbordaments. I fins al dia d’avui, el d’Eiffel i el del Dimoni són els meus ponts perduts.

Aquests dies s’inicien les obres de reconstrucció del pont del Dimoni. Malauradament bona part dels gironins no l’han vist mai. Es va perdre un vestigi del passat, una referència històrica i una icona del barri de Santa Eugènia quan encara era municipi. La seva desaparició es podria interpretar com la pèrdua d’un signe de cohesió entre barris i persones. Els ponts són més que una obra d’arquitectura i fan de nexe entre cultures i activitat humana. S’imposava el racionalisme i la funcionalitat per sobre dels sentiments i la història. Com que la història és tossuda i el temps posa les coses al seu lloc, ben aviat tornarem a veure el pont al seu lloc, però presumptament maquillat i redefinit segons l’arquitectura moderna. Hem de recordar també, perquè és de justícia, que el manteniment de la memòria col·lectiva del barri es manté gràcies a la revista que porta el mateix nom del pont i que al meu entendre ha permès fins avui donar veu al barri, mantenir la memòria i ser altaveu de la reivindicació social d’un barri la icona del qual és el pont en qüestió. Aquest, sobre el riu Güell, d’estil gòtic, va ser construït el 1357 i abandonat a la seva sort el 1968. Les seves pedres han dormit el son del just en diversos espais, entre els quals el cementiri de Santa Eugènia i les naus de la brigada municipal a Mas Xirgu. Pedres que han restat amuntegades, numerades i traslladades perillosament tres vegades i que ara resten en espera d’un futur millor. Girona, la del centre, la dels polítics del dia a dia, la dels ciutadans de cultureta, sempre han recordat el pont amb nostàlgia passiva. Es viu d’esquenes a aquell patrimoni cultural més domèstic, aquell que no ven, el perifèric i més marginal. Són molts anys i la memòria és feble. Soc caut de naturalesa i la notícia de la seva recuperació m’agafa amb un cert escepticisme. Em faig una reflexió personal sobre si aquesta reparació s’hauria de fer sobre la modernitat o bé sobre la tradició que recuperés el relat i el seu sentit dins de la història de la ciutat. Com sovint passa, la modernitat, el nou urbanisme i determinades urgències provoquen preteses innovacions que en nom del progrés trenquen la línia difusa que separa el passat del futur.

El pont d’Eiffel, l’altre pont perdut definitivament, és una senzilla però harmoniosa obra de l’enginyer francès que també va dissenyar el que avui coneixem com el pont de Ferro o de les Peixateries Velles. Aquest es construí el 1876, precedint en el temps el que després fou la seva obra més universal, la torre Eiffel a París. El que pocs joves saben és que va existir a la ciutat un altre pont Eiffel, més petit, menys aparatós, que enllaçava la Devesa, salvant el Güell, amb la ciutat construïda, just al punt que coneixem com a Can Sarasa (la Sala de Ball). Aquest pont el podeu veure a Palamós, salvant la riera Aubí per als vianants. Va costar dies i diners el seu trasllat però actualment llueix vermell per a sort dels palamosins i per a desgràcia dels gironins. Catalogat com a patrimoni històric i cultural, va passar sense pena ni glòria per la nostra ciutat. Res de nou en el món de la política, res que no sigui la immediatesa dels anys de mandat. Aviat Girona tindrà un nou pont de referència històrica, recuperat, però en va perdre definitivament un altre. De ponts i de vials en seguirem parlant. La modernitat sembla renyida amb la història econòmica, cultural i social recents.