Alcohol i divinitat

Per oblidar una estona els feixistes espanyols, refugiem-nos en la poesia. Uns versos del llibre extraordinari d’Albert Garcia Elena, Silur d’amagatotis (Pagès Editors, 2017), ens permeten fer una comparació amb un poema clàssic de Gabriel Ferrater. A Moeurs exotiques, de 1960, Ferrater descriu una processó de Setmana Santa en què els que duen la Verge manen als espectadors “argilosos” que s’apartin i que es dediquin a emborratxar-se amb alcohols barats: “Que beguin líquids de paper de vidre./ Que besin drets, amb els peus en els tolls/ d’aigües residuals. Que facin festa”.

Tal com ha explicat Pere Ballart, el poema satiritza la hipocresia de les festes religioses, que no són sinó ocasions perquè la gent faci excessos en nom de la purificació. En termes històrics, el poema es pot llegir com una crítica a la hipocresia del franquisme, que d’una banda exaltava el catolicisme pietós i, de l’altra, promovia la indústria de la festa i del consum de costums exòtics per als turistes del nord d’Europa.

Garcia Elena escriu un poema sobre la relació entre divinitat i alcohol en termes radicalment diferents: “Creure en déu? Ni per l’arna!/ Que prou torrat devia anar/ quan va crear els ornitorincs / com per aspirar a ser cruïlla/ de femoral fent cua/ a l’extracció de la sang/ a la fiblada de xardor,/ a l’algoritme que et descriu/ a la cantonada dels pixums”. Aquí el rebuig de la divinitat no es basa en la impostura catòlica, sinó en el fet que és déu mateix qui s’ha emborratxat a l’hora de crear el món. En aquests versos ja no hi ha diferència entre la puresa religiosa i els vicis dels mortals, perquè el mateix creador és una figura depravada i terrenal que acaba, com qui diu, pixant en una cantonada.

Els versos de Garcia Elena mostren un món on ja ni tan sols hi ha rituals hipòcrites que facin de contenció del caos abjecte que ens devora. En Ferrater l’Església franquista encara servia per distingir entre la falsa eternitat i la vida de la carn, tot i que al final la segona contaminés completament la primera. En Garcia Elena, ja no hi ha distinció: la vida és pura immanència, una materialitat carnal sense la possibilitat d’apel·lar a cap transcendència.

Llegits en termes nacionals, Ferrater encara afirma la catalanitat com a crítica a Espanya, ja que la veu poètica es mira aquests costums exòtics des d’una posició distant i europea. Garcia Elena, en canvi, ja escriu la Catalunya global, perquè parla amb tota naturalitat i sense exoticisme dels ornitorincs, un animal d’Austràlia. La lliçó és inevitable i ja la sabem: si abans ens definíem contra Espanya, ara ja ens afirmem a nosaltres mateixos en el món únic –i silúric!– de la globalització.