Portugal amb Catalunya

La setmana passada, l’esquerra portuguesa va fer importants passos endavant en la seva solidaritat amb Catalunya. D’una banda, va proposar resolucions a l’Assembleia da República, el parlament portuguès; de l’altra, va presentar un manifest signat per intel·lectuals i polítics de diferents procedències.

Tant el Bloco da Esquerda com el Partit Comunista Portuguès (PCP) van presentar resolucions a la sessió parlamentària del 29 de març. Malgrat que no van ser aprovades en la seva integritat, van aconseguir dos importants èxits: d’una banda, totes dues resolucions van sumar alguns vots de diputats del governamental Partit Socialista (11 en un cas, 21 en l’altre, del total de 86 diputats del PS). De l’altra, si bé els punts que assenyalaven una deriva autoritària i demanaven la llibertat dels presos no van aconseguir la majoria a la cambra, sí que ho va fer un dels acords proposats pel PCP, i va quedar aprovat: “Demanar una solució política a la qüestió nacional a Espanya, tot respectant la voluntat dels seus pobles i, conseqüentment, la voluntat del poble català, i la protecció dels drets socials i altres drets democràtics dels pobles d’Espanya.”

Posteriorment, el divendres 6 es va presentar en una sala de l’Assembleia da República un manifest per la llibertat dels nostres presos polítics. El text ha pogut anar més enllà de les resolucions presentades a la cambra, i apunta clarament a l’arrel autoritària de l’Estat espanyol: “Tan sols les dictadures, les democradures o les dictablandas tenen presos polítics. (...) Els governants espanyols poden repetir fins a la sacietat que Espanya és una democràcia consolidada, però els seus actes en la qüestió de Catalunya apunten en direcció contrària.” Persones destacades de l’esquerra (del Bloco, del PCP, dels Verds) són la columna vertebral del manifest, si bé també ha aconseguit signatures de membres destacats del PS i, singularment, d’alguns membres dels partits de dretes: el PSD i la CDU.

Aquests dos actes em porten a valorar un aspecte clau de la història de Portugal, que contrasta amb la de l’Estat espanyol: allà la dictadura va caure amb un acte de ruptura, la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974. El moviment dels oficials va donar pas a un gran moviment popular que va portar importants transformacions que apuntaven al socialisme, tals com la reforma agrària, la nacionalització de la banca o les comissions de treballadors. Després, els sectors moderats i els reaccionaris, degudament auxiliats pels EUA –i en el cas d’alguns grups d’extrema dreta, per l’Espanya franquista–, ja es van encarregar de frenar la revolució i revertir les conquestes més avançades. Però tot i així, la Constitució portuguesa recull alguns aspectes que només s’expliquen com a resultat de la revolució. En particular, el seu article setè sobre les relacions internacionals, en el qual es compromet amb l’antiimperialisme, amb l’autodeterminació dels pobles i amb el dret a la insurrecció contra totes les formes d’opressió. Cal recordar que la lluita independentista de les colònies portugueses (Angola, Moçambic, Cap Verd...) va ser causa de la crisi i caiguda de la dictadura i va poder triomfar quan la revolució es va imposar a la metròpoli.

Per molt que després Portugal hagi perdut els aspectes més avançats de la revolució, i que ara sigui un país que també ha patit les polítiques imposades per la UE, aquell moment fundacional marca la cultura política portuguesa: 25 d’abril sempre és un lema compartit per la immensa majoria de sectors polítics.

L’altra qüestió que cal posar en valor és el paper dels nostres compatriotes emigrats arreu del món i que s’organitzen políticament allà on són. En el cas que avui explico, la feina del CDR de Lisboa ha estat clau, establint els contactes amb les forces d’esquerra portugueses per tirar endavant totes dues iniciatives, i contactant amb representants dels partits i entitats del republicanisme català perquè poguéssim acompanyar-los en l’acte de presentació del manifest.

És en moments com l’actual, en què la repressió dificulta molt més la feina institucional, que recordem que l’estructura d’estat més fonamental és la nostra gent. A Lisboa, tancada la delegació de la Generalitat pel 155, és aquest grup de catalans i catalanes els que s’han autoorganitzat per continuar acostant Portugal i Catalunya, aquests dos pobles ibèrics que va evocar tan bé Fèlix Cucurull en el seu llibre publicat ara fa cinquanta anys.