Tribuna
Matar Franco, una solució
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) es va endur el Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar Franco després de publicar la magnífica El navegant, fent un singular i molt personal exercici de reconstrucció històrica que, vista l’actualitat que patim, carregada de repressió, arbitrarietat i odi, sense dubte hauria resultat més desitjable que la que ens ha tocat. Que el dictador hagués mort l’any 1940 abans de poder crear la xarxa de corruptes que encara perdura amb tentacles oberts en la societat, la política, la justícia i la vida, hauria representat un final ben feliç i prematur d’una època que fa massa anys que dura.
Lluís construeix una ficció peculiar, amb un peu a la realitat històrica contrastable i l’altre a la situada en un univers que sura en una irrealitat que sovint raneja la versemblança però sempre mira de posar-hi distància amb imaginació, ofici i bellesa. Aquesta combinació fa que la història que ens explica sigui el corrent d’un riu que tots esperem que ens arrossegui i ens porti cap a aquest spoiler que ja apareix només de mirar la portada del llibre i llegir el títol. Un llenguatge acurat, pulcre i captivador i una narració que flueix sense entrebancs són la resta d’armes que utilitza per lligar-nos al seu relat.
De fet, aquesta venjança literària que, per desgràcia, no és una veritat històrica, té un punt de burla, de portar-ho tot (i per damunt de qualsevol altra cosa, el personatge que ha de morir) cap al ridícul, cap a aquell punt que a tothom li ha passat pel cap veient imatges antigues i que et permet contemplar un ésser gris, desafortunat i mediocre, amb sabre, pistola, galons i el poder necessari per alterar el curs de la història i convertir-ho tot en un paradís repressiu de corrupció que encara perdura a les catacumbes i les clavegueres sempre molt actives d’aquesta Espanya moderna i exemplar que els seus dirigents s’entesten a vendre arreu, sense gaire èxit si cal atenir-se a les proves que veiem dia sí i dia també.
Joan-Lluís Lluís ha jugat com ningú amb aquesta mena de gran metàfora col·lectiva, amb la brillant combinació d’alta literatura i una idea forassenyada i, malgrat tot, molt, molt engrescadora, que permet somiar, dibuixar un món millor, més just, menys governat per la corrupció i obert a la profunda sensibilitat i al magnífic ofici d’un escriptor amb moltes coses interessants per oferir i amb una sorprenent habilitat per anar capturant el fil interior que ajuda a dibuixar les autèntiques personalitats dels protagonistes de les seves històries.
En qualsevol cas, hauria resultat bonic saber que Franco va morir a mans d’un noi borni, enamorat de les paraules, que es va llegir de dalt a baix el Diccionari de Pompeu Fabra. Autèntica justícia poètica... o potser lingüística.