La societat espanyola

Tots els focus es posen sobre la societat catalana: que si el procés ha polaritzat la política i trencat partits, que si amics i famílies i companys de feina discuteixen ara més que mai de política i a vegades s’enfaden, que si hi ha massa banderes als balcons i massa llaços grocs als jerseis (com si el problema fos això i no que hi hagi massa representants democràtics a la presó o exiliats), que si hi ha violència en algunes manifestacions (sempre del mateix signe, ves per on)... els que mai voldrien que el règim del 78 hagués patit aquest sotrac fenomenal posen un gest greu i preocupat, però només van cridar a manifestar-se de blanc per la concòrdia quan l’Estat mostrava feblesa i desorientació i podria perdre, i no quan l’Estat ha colpejat i amenaçat la meitat de la població i ha engarjolat els seus representants. Abans es trencarà Catalunya que Espanya, avisava el president de les Açores, artífex en el seu dia d’una de les majors situacions de divisió i crispació de la societat espanyola des de la represa democràtica.

És cert que el procés de canvi de règim institucional a Catalunya, a causa de l’obstinat tancament de l’Estat espanyol a canalitzar-ho per vies democràtiques i dialogades, ha tensionat la societat, ha dificultat el diàleg polític, ha abocat una meitat de la societat a la unilateralitat a causa del bloqueig d’anys a les seves demandes legítimes i ha posat una part de la població a aplaudir mesures repressives i autoritàries contra els seus conciutadans. Cert. Però la pluralitat no ha desaparegut, la repressió no ha fet caure l’independentisme en opcions violentes ni autoritàries, i manifestacions com la de diumenge mostren que els ponts hi són, i seran transitats en el moment que la tempesta repressiva acabi i la voluntat dels catalans sigui respectada, escoltada i assumida per tots.

Però mentre el focus es posa en la societat catalana, ningú no assenyala la gravetat del que està passant en la societat espanyola: com la pluralitat és reprimida i foragitada dels mitjans, com la població assumeix tranquil·lament solucions autoritàries i violentes contra els veïns dissidents, com accepta que mitjans de comunicació i sistema judicial es degradin com ho estan fent, com els balcons s’omplen també de banderes mentre un escandalós silenci cobreix tot allò que l’Estat fa i desfà en nom d’aquella bandera.