President Mascarell

La primera vegada que vaig sentir dir que Ferran Mascarell podria ser investit president de la Generalitat si totes les altres provatures fallen, ho vaig considerar una gran idea. Llàstima que no l’hagués tinguda jo, però és que no recordava que Mascarell hagués figurat en la llista de Junts per Catalunya. No va sortir diputat, condició imperativa per optar a la presidència governamental. Perquè arribés a tenir un escó al Parlament, haurien de renunciar al seu uns quants que li anaven davant i que sí que van obtenir l’acta. Quan Carles Puigdemont va plegar de l’alcaldia de Girona va forçar una operació aproximada: va anar a escollir per successor algú que havia anat a la seva llista però no havia entrat al consistori. Es van fer córrer alguns regidors per aconseguir-ho. L’operació al final no va sortir bé, el malestar va ser general i l’alcaldia del substitut va ser efímera, però sempre es pot intentar una altra vegada, i a més a més Mascarell és un gran polític. Un polític amb moltes prestacions –va ser regidor de Barcelona pel PSC i conseller de Cultura amb Artur Mas– que a més a més, i aquí és on volia anar a parar, coneix Madrid gràcies a haver-hi ocupat el càrrec de delegat de la Generalitat durant uns anys. Un dels problemes de l’independentisme és haver ignorat Madrid, vull dir no haver-se fet càrrec del tot de la seva força. Tants anys d’autonomisme, de no haver d’anar a Madrid per a moltes coses i d’escenificació de poder per part de Pujol, ens van fer caure en la il·lusió que la capital de l’Estat ens era prescindible i també que tenia la capacitat de reacció limitada. “Haurem de parlar amb Madrid”, diu ara una part substanciosa de l’independentisme. Mascarell té agenda, té números de telèfon, coneix els despatxos del poder i de l’oposició i la gent que els ocupa. El contacte físic sempre hi fa molt, i més a Madrid, on tot son cops percudint a l’esquena. Quan va sortir de la presó alemanya, Puigdemont va dir que calia parlar amb Madrid. Madrid va respondre que Rajoy mai no parlaria amb Puigdemont. Amb Puigdemont evidentment que no, però està disposat a parlar amb algú altre? La resposta personalitzada no ho descartava. Fa dies que dic que necessitem la formació d’un govern. Autonòmic? Si fos fort no ho seria tant. Mascarell és un home suau en el tracte, però fort en les decisions. Alguns dels seus col·laboradors el titllen de dur. No ens convenen neulits. Ara jo parlo de Ferran Mascarell, però ja m’entenen: gent com ell. Si no és president –que no ho serà perquè les meves il·lusions no prenen mai cos–, que ocupi un càrrec de força en el govern. O no: que sigui el conductor dels diàlegs secrets que tard o d’hora s’hauran d’establir, si no és que ja hi són. Ell o gent com ell, hi insisteixo, també de l’altre bàndol.