Tristos i esperançats

Aquest ha estat un Sant Jordi agredolç. Per més que les parades de llibres hagin muntat llargues taules d’exemplars acolorits, per més que les roses hagin manifestat amors vibrants i afectes tendres, i per més que les vendes d’uns i altres hagin estat més esplèndides que mai o gairebé, Sant Jordi no es limita a l’exaltació del llibre com a instrument de cultura, ni a la sublimació de la rosa com a dipositària de l’amor entre les persones, ni al benestar emocional que uns i altres ens proporcionen gràcies a la inoculació d’endorfines per via comercial.

Llibres i roses, cultura i germanor, són els símbols que hem escollit per celebrar la diada del patró de Catalunya perquè les bdues han estat –són i seran– elements essencials que ens permeten ser i reivindicar-nos. Ho vivim així els catalans i així ho han assumit les nostres institucions nacionals, avui paralitzades per la política de repressió de l’Estat. Els qui les ocupaven, distingits per ser capdavanters d’aquesta defensa, són tancats a la presó, forçats a l’exili o amenaçats de procediments judicials que els abocaran a un d’aquests dos destins. Els tenim sempre presents però aquest 23 d’abril ha estat especialment tenyit de tristesa per no tenir-ne uns amb nosaltres i pel temor sobre el futur de molts altres. Tanmateix, la reacció col·lectiva a l’ofensiva repressora i desbocada dels poders espanyols alimenta també l’esperança: som molts més dels que ells volen i diuen.