Homenatges

El dia que vam commemorar l’aniversari de la mort de Martin Luther King, el ministre espanyol de l’Interior va escriure un missatge que reproduïa una de les famoses frases del doctor. Aquesta: “Si sabés que el món s’acaba demà, avui encara plantaria un arbre”. És un missatge fantàstic d’esperança i de creença ferma en el present, en la immediatesa, en la necessitat de fer coses encara que sàpigues que potser no duran enlloc. Per acabar-ho de rematar, el ministre va afegir, de la seva pròpia collita: “Fa 50 anys de l’assassinat de Martin Luther King, i el seu somni de viure en pau com a germans continua present”. Vaig pensar dues coses. Que era molt bonic que tot un ministre de la policia fes referència a una de les personalitats que va ser més perseguida i colpejada per la policia, la qual defensava –com totes les policies– les lleis vigents, aprovades democràticament i combatudes sense violència per qui considerava que eren injustes. La segona cosa que vaig pensar és que era molt fàcil apropiar-se dels mites i de la història. Que, de fet, vaig pensar, és la cosa més fàcil de totes, perquè –com que ocupen un lloc a les enciclopèdies– no fan mal a ningú i tant serveixen per defensar una manera de veure el món com justament la contrària.

Estic frisant per veure com homenatjarà el ministre la pròxima efemèride, la del Maig del 68, també cinquanta anys després dels dies que van convertir París en un camp de batalla i en una revolució que ara, per exemple, serveix com a teló de fons de la col·lecció de primavera de Gucci. Tot s’ho empassa, el poder. Potser farà un tuit que dirà: “Sota les llambordes, la platja”. I afegirà: “Sempre s’ha d’anar al fons de les coses”. O potser recordarà aquella proclama que deia: “La imaginació al poder”, que podria ser una manera de justificar les interlocutòries judicials. O “Prohibit prohibir”. Ai, no. Aquesta no la podrà fer servir. Seria molt difícil, fins i tot per a Zoido, fer un homenatge històric amb un nivell tan exagerat de pantomima.