El patró de Catalunya

Sant Jordi, patró de Catalunya. Per què és ell i no un altre? Com és que entre tots els trossets que queden als Països Catalans, podríem reconstruir gairebé sencer el cavaller Sant Jordi? Envoltat de núvols i cavalcant un cavall blanc, Sant Jordi acompanyà el comte Borrell II l’any 985 per recuperar la ciutat de Barcelona dels musulmans; també es va aparèixer a Jaume I en la conquesta de València i Mallorca. Invocant-lo (“Sant Jordi, firam, firam!”), els catalans van fer seva la Mediterrània sencera i la seva creu s’alçà al castell de Cetines, l’Acròpolis d’Atenes. Les Corts catalanes reunides el 1456 a Barcelona, proclamaren Sant Jordi patró de Catalunya ja que “mossèn Sant Jordi és patró i advocat del senyor Rei”.

La devoció de la casa reial de Barcelona per Sant Jordi fou llegendària. Els reis catalans regiraren cel i terra per trobar les relíquies del patró de Catalunya, Aragó i València (fins Almansa, quan va aparèixer sant Vicent Ferrer). No endebades les relíquies més importants que en queden són a Barcelona i València. L’any 1377 Elionor d’Aragó (1333-1416), esposa de Pere I de Xipre i filla de l’infant Pere d’Aragó, va obsequiar el rei Pere III el Cerimoniós (cosí germà seu) amb un braç de plata amb l’os gran del braç dret de sant Jordi. Alfons el Magnànim el diposità a la seu de València el 1437com a fiança d’un préstec que li féu el capítol. El rei no va tornar-lo i la Catedral es va quedar el braç. Fins avui. De la mà, l’any 1832 se’n va extraure un dit per a Alcoi i una canella de dit per a Vilell.

També existeix un petit osset del sant a la Sagarra, a l’església de Sant Jordi d’Alta-riba, a Estaràs. Però, sobretot, ens queda la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, on hi ha dos ossos més i un trosset del cap de Sant Jordi. Sí, sí, del cap de Sant Jordi. Després de la batalla de Cefis, el 1311, els catalans van aconseguir fer seu el cap de Sant Jordi, que era a l’església del castell de Livàdia, dins del que seria el ducat d’Atenes. Però perdut el ducat, perdut el cap. Per a desesperació dels reis catalans, de Martí a Alfons, que faran mans i mànigues per recuperar-lo. Però finalment el cap se’l fa seu Venècia, on reposa des del 1462 a l’església de San Giorgio Maggiore. I tanmateix, als anys vuitanta es van fer gestions per aconseguir-ne un trosset, gestions que van avalar l’abat de Montserrat i M. Coll i Alentorn. I els venecians ens el van donar. Des del 1981, un mini tros del cap és la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Arreu de la ciutat de Barcelona, estàtues, escuts, imatges, retaules, han omplert des de sempre tots els racons de l’heroi. Pintat pels millor s artistes catalans de tots els temps, el famós retaule que presidia la capella del palau, de Bernat Martorell, es conserva avui fragmentat i distribuït entre l’Art Institute de Chicago i el Museu del Louvre de París (i sembla que la peça que faltava és al Museu de Filadèlfia). També el famós retaule del centenar de la Ploma, on sant Jordi apareix combatent al costat de Jaume I, es troba fora del país, al Museu de Victòria i Albert, a Londres.

Símbol de força, de determinació, de lluita. Sant Jordi no és tan sols un heroi, són uns ulls que miren una terra, és la mirada de la història, de la vida i de la llibertat. I on millor es percep aquesta mirada és en l’estàtua de Josep Llimona a Montjuïc. Un cavaller nu, inerme, indefens, sense elm ni cuirassa, cavalcant, tombat d’un costat. Però amb la mirada plena de força, a punt d’esclatar d’energia.

La Renaixença va saber veure-hi l’heroi de la nació. Joan Maragall va dir-ne: “Quan un poble pren per patró un heroi, és que vol reviure constantment la seva heroïcitat [...] No n’hi ha prou d’alegrar-se en la festa i la diada, ens cal renovar en cada moment la lluita i la victòria.” Josep Puig i Cadafalch va deixar escrit, a la casa de les Punxes, en un mosaic formidable: “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”.

Sant Jordi mata el drac d’una vegada!

Sant Jordi mata el drac d’una vegada!