Tribuna
De la guerra al pacte
Veure com els líders de Corea del Nord i Corea del Sud es trobaren divendres a la zona desmilitaritzada, passejaven tranquil·lament, parlaven al final d’un pont de fusta pintat de blau durant mitja hora, plantaven un arbre i aixecaven les mans conjuntament en senyal de pau, és un d’aquells moments en què el rellotge de la història es mou. La guerra de Corea s’ha acabat, 65 anys després de signar l’armistici.
És extraordinari com un dels personatges que més han abusat dels drets humans en els últims anys es trobi amb el president sud-coreà que ha fet la seva carrera política com un activista que ha denunciat la vulneració dels drets humans a la península coreana i arreu d’Àsia. Kim Jun Un i Moon Jae In parlen la mateixa llengua i representen dos estats diametralment oposats. La guerra de Corea fou un dels episodis més dolorosos del final de la II Guerra Mundial. Hi moriren 35.000 nord-americans i centenars de milers de coreans. Harry Truman era president el 1953 i Kim Il Jung era el líder del que esdevendria la República Democràtica de Corea.
Seül és avui una de les grans ciutats d’Àsia i del món. Pròspera i democràtica, fa la competència econòmica a Tòquio i a Xangai. Corea del Nord és un país misteriós, pobre, renyit amb el progrés per a la seva gent però molt obsessionat amb la seguretat d’un règim en què els militars i la policia són cossos totpoderosos. Soldats armats custodien les cruïlles de les desertes carreteres, controlen els carrers pels quals transiten algunes bicicletes, pocs cotxes oficials i molts vianants que caminen amb una gran dignitat per les voreres empolsegades.
la guerra va arribar a un armistici el 1953. Els dos líders han acordat acabar formalment la guerra i signar la pau abans que acabi el 2018. L’objectiu de la trobada de divendres és la normalització de les relacions entre els dos països i la desnuclearització de Corea del Nord. La unificació és molt llunyana però l’atansament entre els ciutadans dels dos estats serà un dels grans avenços polítics d’aquest any tot esperant la trobada entre el líder nord-coreà i Donald Trump dintre d’unes setmanes. S’ha de veure què passarà amb la presència militar dels Estats Units a Corea del Sud.
Fa molt poc que Kim Jong Un, un dictador sense matisos, llançava míssils fora de les seves aigües jurisdiccionals amenaçant l’estabilitat a tota la regió. Aquesta setmana ha arribat a la zona desmilitaritzada i ha signat un document d’intencions per acabar la guerra. Si els dos personatges han estat capaços de posar la fi a un conflicte de 65 anys, tot és possible en el món de la diplomàcia i la política. Ningú no esperava fa un mes que la trobada donés aquests resultats tan espectaculars. Aquesta aproximació s’ha fet amb el vistiplau dels Estats Units i de la Xina que són els aliats naturals de les dues repúbliques. És molt aviat per calibrar l’abast del apropament entre un règim radicalment comunista i un altre capitalista i liberal. El procés serà llarg i tortuós però el desgel s’ha iniciat.
Comença una nova etapa que comporta la pau al nord d’Àsia i la desaparició de l’últim vestigi de les guerres del segle passat. He visitat la zona desmilitaritzada que creua tota la península en un espai de quatre quilòmetres. Tot és molt vell. Els mateixos barracons en què es va firmar l’armistici, els mobles de l’època, la guàrdia permanent de soldats de les dues repúbliques a pocs metres de distància. La zona és un espai riquíssim en flora i fauna. Ningú no ha trepitjat aquelles feréstegues terres en 65 anys. Els grills i les granotes ofereixen una singular simfonia i la negra verdor dels arbres dissimula els filferros que vigilen els cadàvers putrefactes que hi quedaren sepultats durant la guerra. Grans banderes s’aixequen com torres vigia als turons dels dos costats. Estàtues de bronze gegantines del primer president, Kim Il Jung, vigilen les essències del laboratori comunista més genuí del món. Em van impressionar les grans torres de comunicació per interferir tota la informació radiada i televisada que ve de fora.
Tots els efectes inhumans d’aquella dictadura han començat a modificar-se a partir de la trobada entre els dos líders. El règim de Corea del Nord, com el d’Albània fa vint anys o el de Cuba amb la desaparició dels Castro, no poden continuar en un món en què la informació penetra per totes les esquerdes possibles. I sobretot, perquè els grans avaladors de les últimes experiències autoritàries i totalitàries del món – Xina i Rússia – ja estan de tornada dels seus experiments en els reductes que quedaven de la guerra freda.