Keep calm
Prop de casa
He viatjat tres vegades a Soto del Real, i soc testimoni de com és de pesat i llarg el viatge. Llevar-se d’hora, anar a dormir tard. Metro, sis hores de tren, dues hores de cotxe. Esmorzar, dinar i sopar d’una esgarrapada pel camí. La recompensa: quaranta minuts per veure el Jordi darrere un vidre brut i sentir-li la veu a través d’un intèrfon. El fill del Jordi té un any però fa més de sis mesos que fa el trajecte i ja sap que va a veure el seu pare. Conformat, creua els patis sòrdids de Soto del Real a coll de la seva mare, passa reixes i entra al petit cubicle on sap que l’espera el pare. Pica amb el cap al vidre mentre el Jordi li canta la cançoneta de l’elefant. La cançó és alegre però l’escena tristíssima. L’Amat obre molt els ulls, uns ulls de nen d’un any que porta més de trenta mil quilòmetres a l’esquena, uns ulls de nen d’un any a qui han robat el pare més de mitja vida. No hi ha dret.
La presó preventiva de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, ara fa sis mesos i mig, va causar tanta estupefacció que fins i tot dirigents del PP van expressar, en privat, que els semblava desproporcionada. Això sí, afanyant-se a deixar clar que es tractava d’una decisió judicial i que, com a tal, s’havia de respectar.
Doncs bé, ara ja no es podran escudar darrere cap jutge. Ara el govern espanyol haurà de decidir si accepta o no la sol·licitud de Jordi Cuixart de ser traslladat a una presó catalana. Mantenir-lo a 700 km de distància de casa seva vulnera el dret a la vida familiar i a la intimitat recollit a la Constitució espanyola, atempta contra el dret dels infants recollit a la Convenció dels Drets dels Nens de les Nacions Unides i va en contra de la legislació europea sobre els drets dels reclusos. El ministre de l’Interior té sobre la taula la sol·licitud de Cuixart, i probablement aviat tindrà la d’altres presos polítics –la gran majoria tenen fills petits–. Ara ja no podran posar Llarena d’excusa i veurem quin grau de revengisme polític els mou i quin grau d’humanitat els queda.