El ridícul

Se’m fa pesat tornar a l’àmbit fúnebre del PP, pesat, trist i dolorós. En primer lloc, perquè a ningú li agrada la mort d’un fill; en segon lloc, pel terrible escenari en què la demolició del PP podria abocar-se; en tercer lloc, perquè ho estic anunciant des de l’any 2000; quart, per la niciesa dels necis que l’han produït; cinquè, pel monumental equívoc que van a dipositar en la papereta de Ciutadans. Per totes aquestes raons em veig obligat a lamentar la bestreta del que ens ve a sobre: un daltabaix del PP, en el qual em vaig jugar 30 anys de la meva vida; una crisi intensíssima en l’àmbit del centredreta espanyol amb un partit hegemònic, de partida de naixement poc clara, amb una ideologia inexistent, amb un enorme potencial que els vents a favor de la Història li confereixen, i amb una incògnita posicional i filosòfica, que portarà enormes desenganys i decepció en el vot catòlic que ara sospira per una formació dissimuladament laïcista. Per l’esquerra no abunda l’harmonia, ni menys encara el fonament perquè això es produeixi. El més semblant a això seria un frontpopulisme de ranci sabor històric amb traces de seqüeles dels anys 30 del passat segle. Què passarà a les eleccions municipals de 2019? Són possibles els paral·lelismes i els desenllaços de les de 1931, si guanyen les esquerres?

les meves anàlisis em resulten massa pertorbadores. No s’endevinen ni les traces del sentit comú, ni el manament del bé comú, ni el gust patriòtic, ni la sensatesa de la raó, ni la pau dels esperits que Catalunya ha alterat profundament. Sense aquest bagatge, a on ens porten els vents? Al neofeixisme? A la fosca reacció política social? Al somni de l’eterna revolució pendent? L’única cosa que s’entreveu són els núvols negres, i alguna o altra hiena que surt a mossegar la carronya mentre dormen els pastors. No puc més davant un escenari de semblant deteriorament, absolutament previsible des del minut u en què José Mª Aznar va disposar amb la seva designació a dit a la mexicana que el seu successor fos Mariano Rajoy. Fins el seu íntim amic Margallo ha de coincidir amb mi avui, no pas en altres temps.

La demolició del PP comença el 2011 amb el primer govern de Rajoy, però la causa original calia ubicar-la a la ruptura del pacte del Majestic el 2000, quan Aznar arriba a la seva majoria absoluta. Els gèrmens probablement eren anteriors, al final dels 80 amb l’esclat del cas Palop a València, en el qual ja va quedar tocat l’equip d’Aznar, amb la destitució del seu cap de gabinet i la desconfiança dels històrics del PP cap al denominat clan de Valladolid. No obstant això, el problema neix amb la marginació dels homes de la fundació sota pretext d’escapçar el fraguisme. La primera generació postfundacional prendria el poder (Rato, Cascos, Trillo, Loyola de Palacio, Isabel Tocino, etc.), però les onades d’incorporacions successives a la desintegració d’UCD, en gran mesura per raons personalistes, van introduir aquests personalismes al PP a partir del congrés de Sevilla (1990). La ruptura del pacte del Majestic arrenca de la mentalitat castellanista del PP. Aznar va anar implantant l’espanyolisme més ranci i es va oblidar dels valors de la perifèria. Des d’aquest moment Catalunya va ser una sospita i el desprestigi del PP català un pendent inexorable. La cultura d’UCD ha fet la resta en el si del partit.

Dos fets han establert la referència d’aquestes causes de dissolució: l’escàs escrúpol a l’acollida, que va permetre la ubicació política dels interessats i oportunistes (d’aquí la corrupció que ha demolit el prestigi del partit), i la retirada tàctica d’Aznar el 3 d’octubre de 2016 anunciant el divorci de FAES del PP de Rajoy. Aquesta ruptura, consumada al gener de 2017, posa en marxa la gradual cadència cap a Ciutadans de quadres i idees. Aznar és un nacionalista espanyol de tall castellà, i aquesta clara tendència s’evidencia avui en la formació de Rivera, que ja gaudeix d’un amplíssim suport del món econòmic. Les idees de FAES tenen ja la seva encarnació, extramurs del PP. La resta és un compost de corrupció escandalosa, de despropòsits del tancredisme marianista, de caïnisme feréstec, de personalismes en la mediocritat, de desencerts de govern i del mal català. La cirereta l’ha posat Cristina Cifuentes amb els seus errors i mentides que han trufat unes setmanes de pura vergonya i confusió. O no és vergonyosa l’ovació unànime dels delegats a l’assemblea recent de Sevilla a la distingida cleptòmana? O no és despietada la manera d’aniquilar-la des de les ombres més abjectes amb vídeos fraudulentament guardats per a l’hora de la vendetta? Quins germans de partit! I el pitjor no ha estat la caiguda, sinó el sistema utilitzat per a la seva demolició: el tot s’hi val, la misèria humana, la destrucció de la intimitat. Rajoy haurà de reflexionar sobre el seu final de carrera o pot incórrer en el pitjor dels mals d’un polític en sentència de Tarradellas: fer el ridícul, que ja es va iniciar amb la sortida amarga i lamentable de Cifuentes. Corrupció i ridícul.