On hi bull la vida

Dins de les aules d’un institut hi bull la vida, una vida jove i torrencial, assedegada de futur i inundada de contradiccions, un bullir de dubtes colossals i de seguretats inqüestionables, i amb un sentit de la justícia, i sobretot de la injustícia, que no deixa espai per al cinisme utilitari de l’anar tirant del món dels adults. ¿Algú podria pensar que després de l’actuació de la policia apallissant gent que protegia urnes en un institut, com va passar en tants d’altres, deixant unes imatges que van fer encongir el cor de mig món, l’endemà els alumnes no tindrien necessitat de parlar-ho, de debatre-ho, d’intentar fer encaixar allò que van veure i fins i tot viure en directe en la idea del món que tenien fins llavors? Els instituts són habitats actualment per una generació que ha crescut en la idea d’una democràcia on la llibertat d’expressió no té límits, on totes les opcions –polítiques, vitals, d’identitat– són legítimes, i que la policia no es dedica a donar cops de porra a ciutadans indefensos si no és que no són tan indefensos i estan posant en risc la seguretat dels altres. Res del viscut l’1-O encaixa amb això, i el que van fer els professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca i els professors de tants altres instituts d’un país en estat de shock va ser el més lògic i professional que podien fer: donar veu a les inquietuds, aparcar per uns moments els llibres de text i les equacions diferencials, i canalitzar amb la paraula aquell bull intern que es produeix quan les contradiccions de la vida han entrat en tromba dins de les aules i ho posen tot de cap per avall.

Sempre han tingut l’ensenyament en el punt de mira. Fins al punt d’omplir els seus mitjans de notícies impossibles sobre càstigs als nens que parlen castellà al pati, i d’enviar ministres a televisions estrangeres a afirmar que a Catalunya no s’ensenya el castellà. Ara, que uns professors van dir barbaritats que ningú que hagi trepitjat mai un institut pot creure’s. Volen atemorir professors, emmordassar l’escola i convertir els seus continguts en el passi controlat del minutatge del Telediario. El problema és que no es pot encaixar i emmordassar el que passa allà dins, perquè el que passa allà dins és la vida bullint, una vida jove, torrencial, carregada de futur i de contradiccions, ben lluny del cinisme i de l’anar tirant d’un Estat que ja només es pot defensar amb mentides.