‘Mutatis mutandis’?

Au, ja tenim places 1 d’Octubre... I la mare d’Albert Rivera proposa que la plaça dels PPCC de Sants es digui plaça de Tabàrnia... I en una de les moltes reunions ciutadanes celebrades a Santa Coloma arran de la situació política, un assistent va plantejar el canvi de nom de la població. Si ja som una república —va venir a dir—, comencem per restituir el nom Farners de la Selva que la ciutat va tenir durant la guerra... És el frenesí de canvis en el nomenclàtor i en la toponímia que ens agafa a tots en temps de convulsions politicosocials. Després de la revolució francesa, un diputat parisenc va acceptar de bon grat l’encàrrec de rebatejar tots els noms monàrquics dels carrers que se li va fer en una convenció. Per què? Perquè “oferien pertot arreu empremtes de la cupiditat i del despotisme”. L’home s’hi va fer tant que durant anys els ciutadans es perdien per la ciutat... Un punt atenuada, va passar una cosa semblant a la Barcelona de les èpoques de Primo de Rivera i de la Segona República. I amb el cop d’estat franquista, va arribar la gran potinejada: Sant Boi es va despertar dient-se San Baudilio; Sant Cugat, San Cucufate, i Sant Quirze, per dir-ne un altre, San Quirico... I quantes plaques noves no van aparèixer amb el nom del generalíssim o d’algun generalot amic seu? És clar que no sempre els va sortir bé: a Ripoll, la plaça dels Porcs va passar a ser la Plaza de España, però durant anys els ripollesos en van fer una mixtura: plaça dels porcs d’Espanya... Doncs bé, diria que encetem una altra sacsejada. Floriran places 1 d’Octubre i plaques de Tabàrnia... També estic segur que l’alcaldessa Colau acabarà entrant el nom d’Idriss Diallo (un immigrant mort en un CIE) per substituir el de l’esclavista Marquès de Comillas). Som mediterranis, què vols fer-hi, i per tant, proclius a la mudança. Per això seria recomanable que els antropònims no es confiessin. Servidor coneix el cas d’una noia que, tipa de dir-se com es deia, va decidir fer-se un restyling al nom de pila. El problema és que, acostumada a dur el vell durant cinquanta anys, la cridaven pel carrer i no es girava... També el d’uns progenitors que no s’acabaven de posar d’acord amb el nom del seu fill. Que si Pau, que si Pere, que si Berenguera... La víctima, que ja havia superat l’etapa de l’aprenentatge oral, un dia ja es va llevar sense cap inquietud afegida: “Mare, com em dic avui?”