200 dies

S’han superat els 200 dies amb presos polítics a Catalunya. 200 dies amb ostatges retinguts per un Estat que es nega a seure en una taula a negociar. 200 dies amb líders polítics i activistes empresonats per una Espanya que no coneix de transaccions o cessions per arribar a un acord, sinó que només entén dues possibilitats: guanyar per KO o caure derrotat. 200 dies de privació de llibertat a persones que veuen amb impotència com tots els poders institucionals i fàctics de l’Estat intenten imposar un relat fals de violència i rebel·lió.

Sortosament, es tracta d’un relat que es desfà com la sal dins l’aigua quan instàncies judicials d’altres països europeus l’analitzen, sigui a Bèlgica, a Suïssa, a Gran Bretanya o a Alemanya. Malauradament, tot indica que els ostatges no podran recuperar la seva llibertat fins que la justícia europea es faci càrrec dels seus casos, i fins que això succeeixi passarà temps. Un temps insuportable per a les famílies i intolerable per a un poble que ha impulsat un procés d’alliberament dins d’un marc estrictament pacífic i democràtic. 

200 dies després, és imprescindible no permetre que el patiment dels presos polítics aturi o paralitzi l’independentisme. Hem de tirar endavant i superar els entrebancs, les dificultats i la repressió. Només així anul·larem l’objectiu principal de l’Estat, que és atemorir i escarmentar els catalans per tal que no tornin a aixecar-se. Ara bé, continuar endavant 200 dies després i no permetre que el dolor dels presos i les seves famílies ens paralitzi no vol dir en cap cas que els oblidem o que negligim el seu patiment. Ans al contrari, els hem de mantenir al centre del debat, els hem d’honorar, hem de cuidar de les seves famílies, els hem d’escriure, hem de participar i hem d’organitzar actes de suport i d’homenatge. Són dues cares de la mateixa moneda: seguir endavant i recordar-los tothora. Els hi devem.